Els acords del genocidi

En un estiu ple de festivals, la Fundació Palau va oferir diumenge una proposta que va anar una mica més enllà: presentava la música com a eina de memòria històrica i de conscienciació. En el marc del festival Poesia i + –s'acabarà el dia 24–, el Quartet Brossa va interpretar Músiques de l'Holocaust, una combinació de textos i cançons que van ser escrits i interpretats als camps de concentració. Un espectacle impactant amb la banda sonora d'aquells moments i que va transmetre l'horror del nazisme.

El Quartet Brossa s'acompanyava d'un acordió que donava encara més intensitat als acords que havien sonat als camps de concentració. I un actor, amb funcions de narrador, va anar explicant els episodis que s'hi havien viscut. Ho va fer en primera persona, a partir de textos escrits per aquells que van viure en carn pròpia els camps de concentració. S'hi van reviure sentiments, vivències, records. Es va relatar, per exemple, com un grup arribava al camp: “Éssers humans que semblaven fantasmes, la imatge mateixa de la mort”.

Malgrat tota la duresa que vivien als camps de concentració, els quedava la música. Una música que diumenge va ressonar amb força a la sala cultural de Caldes d'Estrac. La música els servia per esbargir-se i no pensar en el final que els esperava, per transportar-se a un altre món, ben lluny dels camps de concentració. “En aquell moment oblidàvem la constant humiliació i recordàvem que manteníem intacta la nostra condició d'éssers humans”, recordaven.

Però el Quartet Brossa també va presentar un cantó més fosc de la música als camps de concentració. La que els nazis feien servir ja fos per al propi gaudi, ja fos per experimentar... Alguns dels presos en camps de concentració eren forçats a tocar en festes dels comandaments de les SS. I en ocasions els nazis els obligaven a cantar poc abans d'entrar a les cambres de gas, per gravar-los i deixar constància de la cultura que volien exterminar.

La llarga ovació al final de l'espectacle, que va obligar el Quartet Brossa a fer un bis, no era només per reconèixer la tasca feta per músics i narrador, sinó un record emocionant i un clam perquè aquells fets no caiguin en l'oblit.