Vuitanta anys de periodisme capdavanter

Carles Sentís acabava de complir vuitanta anys com a periodista en actiu, i li faltaven cinc mesos per arribar als cent anys de vida. La seva trajectòria –agitada, brillant, apassionada– es desplegà entre dues fites excepcionals: l'una a l'inici de la carrera i l'altra, al final.

Entrà en la professió el 1931, amb la Segona República. El
seu amic Josep Maria Lladó l'introduí al diari La Publicitat. Tots dos estudiaven dret. Cobrien
la informació universitària.

Quinze mesos més tard, Sentís va sorprendre els lectors catalans amb la sèrie sobre el Transmiserià, publicada al setmanari Mirador. Era un cicle de reportatges que esdevingué llegendari per la seva novetat i per una qualitat tècnica i literària excepcionals en un jove de vint anys.

Sentís es revelava com un gran reporter, en la línia del
ja consagrat Albert Londres,
conreador del nou periodisme d'investigació i de denúncia, hereu dels mètodes d'Émile Zola
de Germinal. El francès Londres furgava en les màfies de Marsella per delatar les xarxes de tràfic
de dones. Sentís denuncià el
tràfic de treballadors. Simulà
que era un jornaler per fer el
viatge de vint-i-vuit hores en
l'autobús clandestí que transportava homes des de la misèria murciana cap a la terra promesa de la Barcelona mitificada per l'Exposició del 29.

De llavors ençà, Sentís fou espectador directe d'esdeveniments cabdals del segle XX. Publicà primer en periòdics catalanistes, era secretari del conseller Martí Esteve el Sis d'Octubre
del 34, s'exilià quan fou assassinat Josep Maria Planes, cobrí des del front aliat la Segona Guerra Mundial, exercí de corresponsal de diaris espanyols i americans, de director de l'agència Efe, Ràdio Barcelona i Tele/eXpres, i l'elegírem degà del Col·legi de
Periodistes de Catalunya.

Fou exemplar, en Carles Sentís, l'arrencada de la seva cursa professional, i ho ha estat en l'etapa final del seu trajecte periodístic. No feia cas que el cos li defallís a mesura que s'acostava als cent anys. Dictà l'article setmanal per al diari La Vanguardia fins que, fa poc, el cor li va dir prou. “Penso recte i escric tort”, em digué un dels dies que el visitava. Estigué atent a l'actualitat fins al darrer dia. Era admirable la perspectiva oberta, positiva, tolerant i esperançada des de la qual interpretava, als 99 anys, els canvis trepidants del nostre temps.