Pandurolàndia

Amb fran­quesa, home­nat­ges com aquest de Tomaz Pan­dur a Luc­hino Vis­conti, por­tant a escena La caída de los dioses, ens els podrien estal­viar. I no només pel des­ma­ne­ga­ment que res­pira la dra­matúrgia de Livija Pan­dur –obli­deu-vos de pes­car res sense el refe­rent fílmic– sinó per la inca­pa­ci­tat que demos­tra el direc­tor en el movi­ment escènic i la direcció d'actors. Pan­dur sem­bla interes­sar-se només pel joc visual, estètic i musi­cal.

Supo­sem, doncs, que som a començaments dels anys trenta, a Ale­ma­nya, amb l'ascensió al poder dels nazis i la ins­tau­ració del Ter­cer Reich: els aristòcra­tes pro­pi­e­ta­ris d'una pode­rosa empresa siderúrgica, els Von Essen­beck, es plan­te­gen el seu futur dins aquest nou con­text soci­o­polític; però l'ambició i la con­nivència amb el Par­tit Nazi d'una part de la família i l'opo­sició d'uns altres des­ferma una guerra interna que l'acaba ani­hi­lant. Tan­ma­teix, en la posada en escena, tot queda seqüenciat, inin­tel·ligi­ble, no hi apa­reix el mera­vellós bar­ro­quisme de Vis­conti ni tam­poc els pode­ro­sos per­so­nat­ges brech­ti­ans; de fet no hi ha per­so­nat­ges, sinó una mena de retalls este­re­o­ti­pats que ho aca­ben vul­ga­rit­zant tot. Vis­conti va saber dibui­xar una mes­cla entre Mac­beth i Èdip en temps del nazisme emer­gent, sem­pre amb la cor­rupció com a eix cen­tral, amb els seus des­as­tro­sos efec­tes en una família aris­tocràtica, metàfora de la cul­tura euro­pea. Això, però, només ho tro­ba­reu en l'admi­ra­ble film de l'italià.