Pandurolàndia

Amb franquesa, homenatges com aquest de Tomaz Pandur a Luchino Visconti, portant a escena La caída de los dioses, ens els podrien estalviar. I no només pel desmanegament que respira la dramatúrgia de Livija Pandur –oblideu-vos de pescar res sense el referent fílmic– sinó per la incapacitat que demostra el director en el moviment escènic i la direcció d'actors. Pandur sembla interessar-se només pel joc visual, estètic i musical.

Suposem, doncs, que som a començaments dels anys trenta, a Alemanya, amb l'ascensió al poder dels nazis i la instauració del Tercer Reich: els aristòcrates propietaris d'una poderosa empresa siderúrgica, els Von Essenbeck, es plantegen el seu futur dins aquest nou context sociopolític; però l'ambició i la connivència amb el Partit Nazi d'una part de la família i l'oposició d'uns altres desferma una guerra interna que l'acaba anihilant. Tanmateix, en la posada en escena, tot queda seqüenciat, inintel·ligible, no hi apareix el meravellós barroquisme de Visconti ni tampoc els poderosos personatges brechtians; de fet no hi ha personatges, sinó una mena de retalls estereotipats que ho acaben vulgaritzant tot. Visconti va saber dibuixar una mescla entre Macbeth i Èdip en temps del nazisme emergent, sempre amb la corrupció com a eix central, amb els seus desastrosos efectes en una família aristocràtica, metàfora de la cultura europea. Això, però, només ho trobareu en l'admirable film de l'italià.