Carles Sentís i Calella

El juliol de 1981 s'home­nat­java Car­les Sentís amb un lli­bre de bibliòfil inti­tu­lat 100 arti­cles d'en Sentís, lli­bre espec­ta­cu­lar i a la vegada estrany. Lle­vat de l'admi­ració pel talent i la tra­jectòria del escrip­tor del quasi miler de cons­pi­cus adhe­rits, man­cava una raó veri­ta­ble­ment ori­gi­nal. Recordo que en la pre­sen­tació, Sentís hi posà un punt d'iro­nia: “El que em temia; Fèlix Pujol [ales­ho­res cap de tan­ca­ment de La Van­guar­dia] m'ha enge­gat si no hi bes­llumo una mena de jubi­lació”. Tenia només setanta anys. Al con­trari de Josep Pla, que creia poc en la seva lon­ge­vi­tat, Sentís sí creia en la seva, en l'ali­ada bona salut de fons, here­tada, sens dubte, dels seus avant­pas­sats d'Ull­de­mo­lins, for­jats al peu del Mont­sant. Peri­o­dista de vocació, de raça i d'exer­cici, va escriure i publi­car fins al mes pas­sat, no per­me­tent l'apa­rició del silenci lite­rari en què la irre­ver­si­ble vellesa ha sumit, en alguns casos, altres grans escrip­tors. Del seu amic André Sieg­fried, escrip­tor i mem­bre de l'Acadèmia fran­cesa, va per­so­na­lit­zar una de les seves cele­bra­des màximes: “l'espe­rit es manté jove men­tre es con­serva la curi­o­si­tat”, i aquesta mai no mancà a Car­les Sentís. “De fet, fou la seva fórmula magis­tral. Pot­ser no tant el seu secret”.

A Cale­lla de Pala­fru­gell, indret íntim i intrans­fe­ri­ble per a ell i els seus, hi trobà, a l'estiu, l'esplai per­so­nal, la relació dis­tesa amb els amics i sovint casa seva es con­ver­tia en un bell i aco­lli­dor esce­nari en què no pocs con­vi­dats posseïen relleu intel·lec­tual i polític de pri­mer ordre. Per a Cale­lla i per a la Costa Brava va ser un divul­ga­dor de pri­vi­legi, tant par­lant del que era agra­da­ble com dels pro­ble­mes de la degra­dació del ter­ri­tori i la neces­si­tat de posar-hi remei. Por­tat d'aque­lla esmen­tada curi­o­si­tat per les coses i els afers de la vida, per peti­tes que pogues­sin sem­blar, Car­les Sentís acceptà pre­si­dir l'Asso­ci­ació d'Amics de Cale­lla (avui amb l'afe­git “i de Veïns”), càrrec al qual dedicà dotze anys. No puc obli­dar la seva entu­si­asta col·labo­ració en l'expo­sició que l'AVAC orga­nitzà amb motiu del cen­te­nari del nai­xe­ment del pin­tor Joan Serra, insu­pe­rat intèrpret d'aque­lla Cale­lla, i com va donar suport imme­di­a­ta­ment a la idea d'edi­tar-li un lli­bre, que veié la llum fa vuit anys. I va ser ell qui ens pro­po­sa­ria fer el mateix pel Prim. És a dir, pel nota­ble pin­tor Josep Maria Prim, fill de Bor­dils, qui també sojornà alguns estius a Cale­lla, en con­cret al Cana­dell, però a la fi pre­ferí arre­lar-se a Cadaqués. Dos pin­to­ras­sos que diver­tien Pla i també Sentís i que els agra­da­ven, com han pale­sat en llurs escrits. Pre­ci­sa­ment, Sentís i Prim, amb diferència de pocs dies, han estat hono­rats pel poble de Cale­lla: Sentís mit­jançant una esca­ient escul­tura, obrada pel seu nét, plaçada en el camí de ronda sota els Tres Pins; Prim donant nom a un ben triat car­rer de cara al Cana­dell. On hi ha l'escul­tura hom podia divi­sar l'amic Car­les nave­gant dem­peus en el seu lleu­ger gon­dolí amb aquell mateix espe­rit espor­tiu amb què va viure-ho tot.