Espies d'estar per casa

Hi ha pel·lícules d'espies i pel·lícules d'espies. Algunes fan predominar les persecucions i els trets per sobre de les entranyes d'aquest món encara misteriós per a molts de nosaltres. I d'altres posen en escena personatges que parlen baixet, que es diuen secrets en aparença intranscendents però dels que en el fons depèn la seguretat del món (sempre occidental, això sí). El caso Farewell vol recrear un episodi de la guerra freda en les seves acaballes, a principis dels vuitanta, d'aquesta manera presumptament sòbria i seriosa. El que passa és que aquest punt de vista ja s'ha convertit també en un tòpic i resulta molt difícil desfer-se dels llocs comuns que arrossega. No n'hi ha prou amb un personatge carismàtic (l'agent de la KGB que passa informació als occidentals) enfrontat a una ombra hitchcockiana (el ciutadà francès que fa d'intermediari), l'home comú endinsat en un univers que el supera. Ni tampoc a proposar una lectura quotidiana dels fets que van canviar el món.

I és que aquesta actitud de proximitat amb els personatges i les situacions que vol demostrar el film es revela finalment falsa, impostada. Al director no li importen gens els éssers humans, ni les conseqüències que els fets històrics tenen sobre la seva vida íntima i familiar. Això sí, ho fa veure, introdueix escenes domèstiques, dones, fills que pateixen. Però guanya la mecànica del subgènere, les convencions d'aquest tipus de propostes, que fan fins i tot que surtin actors disfressats de Reagan o Mitterrand, potser el més ridícul de la pel·lícula. No parlem, doncs, dels herois anònims que van ajudar a canviar les coses, sinó de titelles a qui el film no concedeix cap entitat real. Tot és un miratge que no es vol reconèixer com a tal.