Al so que toca

Tot i els con­di­ci­o­nants que suposa un audi­tori a l'aire lliure, Palamós no renun­cia a cap exigència de qua­li­tat i de la seva pro­posta con­certística d'estiu en fa una cita ine­lu­di­ble. Din­tre del cir­cuit sec­to­rial, deu ser la pro­posta més homo­lo­ga­ble a qual­se­vol de les que acu­llen els fes­ti­vals de música esti­uencs. Si més no, és la que més quòrum genera. Un gran espai per desen­vo­lu­par-hi el Memo­rial Ricard Vila­de­sau, subtítol de la pro­posta. Un calongí reme­mo­rat per pala­mo­sins amb les veus de la Bis­bal i de Tor­ro­e­lla tanca un cer­cle empor­danès del qual només en poden sor­gir gus­pi­res de geni­a­li­tat. I així va ser gràcies a un pro­grama per a l'ocasió. Amb con­ven­ci­ment i rotun­di­tat, els Mont­grins van des­ta­car a la pri­mera part amb acu­ra­des dis­sec­ci­ons de par­ti­tu­res, com ara Home­natge als clàssics de Ros Marbà, i geniüdes ver­si­ons del reper­tori més extra­ver­tit, com ara Flors esven­ta­des de Vila­de­sau, en què van des­ta­car els ver­ti­gi­no­sos duets de Mar­cel Arti­aga al tible i Jordi Car­re­ras a la tenora. Sota la batuta de Fran­cesc Cassú, la Prin­ci­pal de la Bis­bal va mos­trar més dub­tes tant en una iniciàtica Empor­da­nesa de Joa­quim Serra que va sem­blar a mig dige­rir, com en la poc com­pacta i con­vin­cent versió d'Abril a Palamós d'Arti­aga, men­tre que amb Lli­ber­tat de Vila­de­sau va dei­xar clares les seves cre­den­ci­als amb una inter­pre­tació tor­ba­dora de Fer­ran Miàs, que va demos­trar ser un irre­prot­xa­ble hereu del mític Josep Gis­pert. La pro­ta­go­nista d'una segona part basada en obres a dues cobles va ser la pre­sen­tació d'Agost a Palamós d'Arti­aga, que exer­cia de com­po­si­tor con­vi­dat, men­tre que la sar­dana Teno­res fla­me­jants ver­si­o­nada a dues cobles va exta­siar el res­pec­ta­ble amb les magnífiques inter­pre­ta­ci­ons de Miàs, Car­re­ras i Martí Camós, tres dels qua­tre solis­tes que la van abor­dar.