Huracà Rosario

Per cele­brar el seu 25è ani­ver­sari, el Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada ha con­vi­dat aquest any diver­sos artis­tes que prèvia­ment ja havien actuat al seu esce­nari, fins i tot en més d'una ocasió, com és el cas de Rosa­rio Flo­res. La petita dels Flo­res és una devota del fes­ti­val empor­danès, on diu­menge va arri­bar a fer un petó al terra de l'esce­nari en l'últim con­cert de paga­ment d'aquesta edició. La veri­tat és que hi ha una bona con­nexió entre Rosa­rio i el públic de Pera­lada –una altra cosa és que la can­tant hagi de fer un sobre­es­forç perquè només una part dels pre­sents s'aixe­qui i balli–, que sovint veu en ella la filla de Lola i l'hereva del seu art. Ella, però, no es deixa clas­si­fi­car tan fàcil­ment i, sense dei­xar mai de banda la rauxa fla­menca i rum­bera –de la rumba cata­lana que li va trans­me­tre el seu pare, el Pescaílla–, també tasta tot sovint altres músiques del món, com ara el funky i els rit­mes lla­tins.

El con­cert va començar amb uns 25 minuts de retard perquè la pluja que va caure prèvia­ment va dei­xar ben xops els seients de l'audi­tori a l'aire lliure dels jar­dins del cas­tell de Pera­lada. Un cop eixu­tes les cadi­res, el con­cert es va desen­vo­lu­par sense cap pro­blema, al marge d'un so ensor­di­dor i gens mati­sat en els pri­mers temes, que es va anar cor­re­gint poste­ri­or­ment. Ves­tida amb pan­ta­lons curts, botes altes i unes mit­ges que va aca­bar espar­ra­cant, Rosa­rio va anar fent al llarg del con­cert una mena de strip-tease per a tots els públics, tra­ient-se peces de roba fins de la part supe­rior del ves­tit i va que­dar en la pura essència d'una samar­reta negra de tirants que mos­trava una esquena fibrosa, com ho és tota ella. Va obrir la nit amb tota una decla­ració d'inten­ci­ons, Gypsy Funky, en què canta: “Y dicen que las Flo­res no sabe­mos hacer funky”; i també apro­fita per recor­dar d'on ve: “Que mi padre era gitano y mi madre, Lola Flo­res”. Després va arri­bar un èxit de la pri­mera època, De ley, per tor­nar tot seguit al seu últim disc, Raska­triski, amb la cançó Agüita del río. També va can­tar altres èxits de la seva fructífera car­rera, com ara Agua y sal i Cómo qui­e­res que te qui­era, però en va obviar d'altres que fins fa poc eren gai­rebé impres­cin­di­bles en el seu reper­tori, i en canvi va can­tar Te qui­ero, te qui­ero, de Nino Bravo, i ja en els bisos, Lucía, de Joan Manuel Ser­rat, abans de tan­car amb l'impetuós Que­re­mos marcha. També va recor­dar el seu esti­mat germà Anto­nio amb No dudaría, que comença més lent i emo­tiu i acaba amb Rosa­rio cor­rent d'un extrem a l'altre de l'esce­nari, com un huracà bo que sem­pre trans­met ener­gia posi­tiva al públic.