cultura

L'estiu a escena

Totes les cares de Tom

Tom Jones va cloure el Festival Jardins de Cap Roig amb vint cançons que representaven bé les seves diverses reencarnacions al llarg de mig segle

Quan Tom Jones va sor­tir a l'esce­nari acom­pa­nyat només d'un gui­tar­rista i un bate­ria d'acti­tud molt rockera, per inter­pre­tar la con­tun­dent Bur­ning Hell del seu últim disc amb la força i l'aus­te­ri­tat d'uns White Stri­pes, ja va que­dar clar que aquell no seria un con­cert de vella glòria anèmica. Ele­gant i simpàtic, el can­tant gal·lès va recor­dar a con­ti­nu­ació que va coin­ci­dir sovint amb Elvis a las Vegas entre finals dels anys sei­xanta i prin­cipi dels setanta, i que aca­ba­ven les nits junts can­tant gos­pel, una passió com­par­tida que, en el cas de Jones, s'acaba de con­cre­tar en un esplèndid disc titu­lat Praise & blame. El disc es tanca amb Run on, un dels temes de gos­pel favo­rits d'Elvis, i Tom Jones la va inter­pre­tar a Cap Roig com un poderós frag­ment de rhythm'n'blues, amb gui­tarra, baix i bate­ria. Per al ter­cer tema de la nit, el també recent Strange things, ja van sor­tir a escena les dues coris­tes, el teclista i l'orga­nista. Una gran banda.

Tom va voler tenir un detall amb l'audiència autòctona can­tant Never been to Spain, un tema gra­vat per Elvis, Tina Tur­ner i Cher, però que no forma part del reper­tori habi­tual del gal·lès. De fet, tenia tota la lle­tra de la cançó engan­xada al terra, per si de cas. En aquest punt ja s'hi havia incor­po­rat el magnífic trio de vents hura­ca­nats i Tom va apro­fi­tar per salu­dar el seu amic Josep Car­re­ras, asse­gut entre el públic, i els dos can­tants van inter­can­viar simpàtiques reverències.

A mig con­cert, Tom Jones va pre­sen­tar jun­tes dues cançons de signe ben dife­rent: la pri­mera cançó que va gra­var, Chills and fever (1964) i que va ser tot un fracàs, i un dels seus èxits més sonats, Sex bomb (2000). Curi­o­sa­ment, són dues cançons força sem­blants i pot­ser és la manera que té Tom Jones de dir-nos que l'èxit és una cosa enigmàtica. Un parell de temes més de Praise & blame van donar pas a dues peces country de Jerry Lee Lewis, i en la recta final van sonar una tem­pe­ra­men­tal Deli­lah, Mama told me not to come, You can leave your hat on –que va gra­var per a The Full Monty i aquí li va ser­vir d'excusa per treure's la jaqueta– i l'espe­rada It's not unu­sual. Per als bisos van que­dar Pockey way, en la qual va bellu­gar el cul amb estil, i la funky i vibrant Kiss, la millor clo­enda pos­si­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.