Pa amb xocolata i jazz

Quan Fran­cesc Vila­diu, direc­tor artístic del Gas­tro­mu­si­cal que orga­nitza el Molí de l'Escala, va expli­car a l'excel·lent xef Jordi Jacas que al seu aco­lli­dor res­tau­rant hi actu­a­ria Andrea Motis, jazzwo­man de només 16 anys, aquest, seguint la línia del fes­ti­val que vin­cula el dis­curs artístic i el gas­tronòmic, va pen­sar a dis­se­nyar un menú infan­til com a home­natge a aquesta nova pro­mesa del jazz i també als més de 200 pri­vi­le­gi­ats que van poder gau­dir dime­cres de la seva pro­ver­bial hos­pi­ta­li­tat. Jacas va idear els deli­ci­o­sos cane­lons Andreini, sense bei­xa­mel i amb una deli­cada, gai­rebé etèria, salsa de foie, seguits d'un saborós rap arre­bos­sat amb escuma de cigrons i, per aca­bar, una vari­ació del pa amb xoco­lata que a uns quants ens va fer recu­lar en el temps i recu­pe­rar velles sen­sa­ci­ons asso­ci­a­des als bere­nars de mans i genolls pelats després d'una gran tarda de jocs: una bola de gelat de xoco­lata, amb el con­tra­punt de la sal cris­tal·lit­zada, sobre una base de pa de pes­sic ama­rat d'una crema de xoco­lata que et reme­tia a la llet amb Cola-cao. Una delícia.

És un exer­cici fas­ci­nant com­pro­var l'evo­lució en el temps d'una artista tan jove com Andrea Motis, que va començar a can­tar i tocar en públic tot just fa 3 anys. De fa un any fins ara el canvi ha estat abso­lu­ta­ment espec­ta­cu­lar. És com una esponja, pos­se­eix una altíssima capa­ci­tat d'apre­nen­tatge que es com­bina amb la gran for­tuna d'actuar assídua­ment, a més de col·labo­rar amb grans figu­res del gènere del nos­tre país, amb el seu mes­tre, l'impa­ga­ble Joan Cha­morro, saxo­fo­nista, però també carismàtic con­tra­bai­xista, o amb el gui­tar­rista Josep Travé, d'una elegància i des­tre­ses incom­pa­ra­bles, com bé va demos­trar dime­cres amb, entre d'altres, una espa­ter­rant inter­pre­tació amb l'uke­lele del When you're smi­ling. Motis canta temes impro­pis per a l'edat, li manca l'inde­le­ble pòsit de l'experiència, és clar, això només ho pro­por­ci­ona la vida, però també mos­tra una gran madu­resa artística. Temes com­bi­nats amb savi­esa van dur el públic al setè cel, sobre­tot amb la inter­pre­tació de l'Halle­lu­jah de Leo­nard Cohen, Petite fleur de Sid­ney Bec­het, La java­naise de Gains­bourg o el No more blues (Chega de Sau­dade) de Vini­cius i Jobim. Sublim!