Festa barroca al Tirol

Algu­nes obres que­den gra­va­des per sem­pre en la memòria del melòman amb deter­mi­na­des inter­pre­ta­ci­ons. És el cas de La Calisto, de Fran­cesco Cava­lli, i el mun­tatge de René Jacobs i Her­bert Wer­nicke que es va poder veure fa 13 anys al TNC, per sort pre­ser­vat en DVD. Com tota obra mes­tra, i la de Cava­lli ho és, La Calisto està oberta a altres pro­pos­tes inter­pre­ta­ti­ves, com la pro­pi­ci­ada per les Festwoc­hen der Alten Musik d'Inns­bruck, el fes­ti­val la direcció del qual va assu­mir Ales­san­dro De Marchi l'any pas­sat en subs­ti­tució de René Jacobs, i que amb el res­pon­sa­ble de l'Aca­de­mia Mon­tis Rega­lis con­ti­nua sent un punt de referència per als amants de la música bar­roca.

El mun­tatge s'ins­criu dins un pro­jecte enco­mi­a­ble que, sota el títol Barocko­per:Jung, du a escena un títol amb can­tants joves, la majo­ria par­ti­ci­pants i pre­mi­ats en el Con­curs Inter­na­ci­o­nal de Cant per a Òpera Bar­roca Pie­tro Anto­nio Cesti (com­po­si­tor italià que va desen­vo­lu­par part de la seva car­rera a la capi­tal del Tirol), que té lloc durant el fes­ti­val. El 2010 es va rea­lit­zar la pri­mera edició del con­curs i en aquest 2011 hi hagut el pri­mer fruit escènic, men­tre que per al 2012, si les finan­ces ho per­me­ten, la pre­visió és pre­sen­tar l'Inco­ro­na­zi­one di Pop­pea, de Mon­te­verdi. Si s'ha de jut­jar per algu­nes de les pro­ves eli­mi­natòries escol­ta­des al Con­ser­va­tori d'Inns­bruck, de talent no en fal­tarà.

Entre les pro­ta­go­nis­tes de l'obra de Cava­lli, hi havia els dos pri­mers pre­mis del cer­ta­men vocal. La ven­ce­dora, la soprano sibe­ri­ana Anna Gor­bat­xi­ova, va ser una Calisto que va gua­nyar segu­re­tat i força comu­ni­ca­tiva al llarg de la funció, man­te­nint sem­pre una gran puresa lírica en el tim­bre (les últi­mes esce­nes van ser pre­ci­o­ses). D'altra banda, Anna Alàs i Jové, segon premi del con­curs, era la deessa Diana. La jove mez­zo­so­prano ega­renca està desen­vo­lu­pant el gruix de la seva acti­vi­tat a l'àrea germànica (algun dia m'hauré d'esten­dre sobre les por­tes tan­ca­des que els can­tants cata­lans es tro­ben al seu país), i no li fal­ten qua­li­tats per dur a terme una bona car­rera: una veu càlida i fle­xi­ble, una musi­ca­li­tat escru­po­losa i una presència escènica llu­mi­nosa. La seva com­pe­ne­tració amb l'Endi­mi­one de Benno Schacht­ner va ser abso­luta, no deba­des el con­tra­te­nor ale­many, un altre nom a tenir en compte, té una veu bella i homogènia i un cant d'una deli­ca­desa òptima per al melangiós per­so­natge. El seu duo dalt d'una escala va ser un dels moments àlgids d'una repre­sen­tació que no va decaure mai, així com un bon exem­ple de l'enginy de la posada en escena de Hin­rich Horstkotte.

El marc de la repre­sen­tació, el pati de la Facul­tat de Teo­lo­gia, impe­dia tenir un mínim d'estruc­tura escènica, limi­tació com­pen­sada amb escreix per un ves­tu­ari vistós, un gra­pat d'ele­ments d'attrezzo, una il·lumi­nació pre­cisa i, sobre­tot, una carac­te­rit­zació impe­ca­ble de cada per­so­natge i situ­ació que no estal­vi­ava la pro­ca­ci­tat i l'humor de l'obra ni n'obli­dava la poe­sia (el final, amb Calisto sola, trans­for­mada en ós, va ser una petita joia). Aquesta des­ar­mant sim­pli­ci­tat escènica es va esten­dre també a l'efec­tiu ins­tru­men­tal del con­junt B'Rock de Gant, lluny de la sump­tu­o­si­tat d'un Jacobs, però més a prop de les reduïdes for­ces habi­tu­als als tea­tres vene­ci­ans del segle XVII. La direcció d'Andrea Marc­hiol va garan­tir la màxima fluïdesa entre reci­ta­tius i àries, i va ofe­rir inter­me­dis ins­tru­men­tals de gran expres­si­vi­tat. Altres can­tants relle­vants van ser Fran­cesca Lom­bardi Maz­zu­lli, sen­sa­ci­o­nal en l'última ària de Giu­none, i Jef­frey Fran­cis, Giove altiu i erotòman. El tenor nord-ame­ricà, com a veterà del grup, va ser, a més, res­pon­sa­ble del tre­ball de pre­pa­ració amb el jove repar­ti­ment.