A la pell d'Almodóvar
Pedro Almodóvar torna a l'actualitat amb l'estrena avui de La piel que habito, una adaptació lliure de la novel·la de Thierry Jonquet Taràntula (Bromera la publica aviat en català). El cineasta no ha vingut a presentar-la a Barcelona, però vam tenir ocasió de sentir-lo al passat Festival de Canes i us oferim un extracte de les seves interessants reflexions.
La pell d'Almodóvar
“La meva és una pell encara juvenil, per l'edat que tinc. I és una pell que m'he anat acostumant a habitar, a poc a poc, no sense problemes, perquè en moltes ocasions no m'hi he reconegut. Sovint no m'he reconegut ni en el meu propi nom. Recordo que al col·legi em cridaven Pedro i no em girava. Vaig trigar molt de temps a donar-me per al·ludit; algun dia un psicòleg m'haurà d'explicar per què. La meva és una pell dura, amb ferides més o menys cicatritzades.”
Reinventar-se
“Jo intento quasi sempre que cada pel·lícula sigui diferent de l'anterior. Aquesta és molt diferent de Los abrazos rotos, que era molt diferent de Volver... El cos em demana sempre un gènere, una història, uns personatges diferents. Un sempre és un mateix, per molt que et renovis, però són tot baules que formen part de la meva trajectòria, que en si mateixa penso que és molt coherent.”
Auster
“L'argument de La piel que habito és tan extrem, la història és tan atroç, que volia justament en la visualització es reflectís el contrari. M'havia proposat que aquesta pel·lícula fos com més austera millor, dins d'allò a què jo puc accedir, tot i que tinc una limitació en aquest aspecte. Que fos bonica de veure, amb imatges contundents, però que tant la interpretació com la posada en escena, la direcció... fossin molt austeres, per contrarestar l'horror de la història. No volia sang, volia que fos com menys gore millor. Ara mateix, de pel·lícules amb sang, en pots veure moltíssimes, digitalment ho pots fer tot, però volia anar a una planificació més clàssica.”
Visceral
“Totes les pel·lícules que he fet fins ara les he escrit d'una manera visceral; era la pel·lícula que em demanava l'estómac, sense pensar en la premsa, ni en l'espectador, ni en el mercat, ni si això estava de moda i era oportú o no. Aquesta llibertat i aquesta independència han estat una constant. Més que ser un cineasta radical, jo diria que he tingut molta independència, i això és un luxe enorme que m'he pogut permetre.”
Exorcitzar fantasmes
“Hi ha una part molt important del meu treball que prové de l'inconscient. Hi ha moltes coses de les quals no sóc totalment conscient, que són irracionals i són a la pel·lícula. No sé si m'ha servit per fer un exorcisme. És, això sí, una pel·lícula molt desitjada; acaronava el projecte des de fa uns deu anys. L'he desitjada profundament, n'he disfrutat i n'estic molt orgullós.”
Barreja de gèneres
“Jo em caracteritzo per la barreja de gèneres; crec que forma part del mer fet de respirar. Des que ens llevem i fins que anem a dormir, tots travessem un munt de gèneres al llarg del dia, a vegades contradictoris. Aquesta no és ben bé una pel·lícula còmica; es gronxa entre el suspens, el thriller, el cinema negre, la ciència-ficció... A mi em va sorprendre quan em van dir que hi havia hagut rialles a la projecció de Canes.”
“Posar algú que fes por en mirar-lo era redundar”
Elena Anaya ja havia aparegut a Hable con ella (2002), però el gran retrobament de La piel que habito ha estat el de Pedro Almodóvar i Antonio Banderas. No treballaven junts des d'Átame (1990), la quarta pel·lícula d'una col·laboració iniciada el 1986 amb Matador. “L'he vist molt guapo per estar ja pels 50, que són els anys que té –comentava el director a Canes–. Només li he posat els cabells cap enrere, una cosa que tenia ganes de fer. No m'atrevia a fer-ho en la seva vida, que per a això ja hi ha Melanie.” Per al director, “era important que el paper el fes Antonio, per tal que el personatge més negatiu i terrible de la pel·lícula tingués una bona aparença. Si hagués posat un actor que ja resultés expressionista en si mateix i fes por només en mirar-lo, hauria estat redundar.” A més de venir en molt bona forma física, “Antonio ha tingut la gentilesa de posar-se a les meves mans com si haguéssim fet Átame fa un mes. Això ho he d'agrair de tot cor, sobretot en un treball molt elaborat, perquè ell és una persona simpàtica, barroca, folladora..., coses molt externes, però s'havia d'anar en contra de tot això, i ell es va posar a les meves mans amb tota generositat.”
Notícies relacionades
