Maleït seny

Els tòpics a l'Estat diuen que els bas­cos són nobles i ani­ma­lots; els gallecs, irònics i dub­to­sos; els anda­lu­sos, fes­tius i tran­quils, i els cata­lans, gar­re­pes i asse­nyats. Tots els tòpics són en part veri­tat i en part lle­genda. El pit­jor que ens toca a nosal­tres és sens dubte el fet de ser asse­nyats. Perquè de l'equació del seny i la rauxa sem­bla que la rauxa ha estat des­ter­rada i només està per­mesa en genis excèntrics tocats per la tra­mun­tana, com Dalí.

Gran part de la culpa la té el nou­cen­tisme. Si anem a la Viquipèdia tro­bem: “La seva ide­o­lo­gia és la impo­sició de la raó, la pre­cisió, la sere­ni­tat, l'ordre i la clare­dat. És una reacció con­tra el moder­nisme, el libe­ra­lisme, el roman­ti­cisme, el natu­ra­lisme, el posi­ti­visme i el laïcisme.” Vet aquí el pro­blema, hem inten­tat aixe­car un país amb la raó serena, que és com dir que hem llançat la tova­llola abans de començar.

Perquè la paraula seny, que és l'única en català que diuen bé per Madrid, ens ha fet pac­tis­tes i patètics. No ens per­me­tem ram­pells, no sigui dit...; no ens per­me­tem cops de puny a la taula, no fos cas..., i no ens per­me­tem viure en l'ale­gria de la rauxa..., que encara pren­drem mal.

I amb aquesta fal·lera per ser asse­nyats, ens roben mig país des del Palau de la Música o ens plan­ten un hotel inde­cent a l'escu­llera de Bar­ce­lona. El pit­jor és que men­tre nego­ciem fins i tot el permís per res­pi­rar a Madrid, des de la plaça de Sant Jaume ens reta­llen drets bàsics que van cos­tar afanys i tre­balls a la Tran­sició. I, és clar, com a vacuna perquè la gent no surti al car­rer escan­da­lit­zada, ens diuen que hem de tenir seny, que les coses són així i que no s'hi pot fer res. El seny s'ha fet sinònim de renúncia, de medi­o­cri­tat. El seny sem­bla ara, sim­ple­ment, aque­lla covar­dia del boti­guer de L'auca del senyor Esteve de Rusiñol, foras­se­nyat insigne.

Hem con­ver­tit Bar­ce­lona en una Tiju­ana per als euro­peus, però ai d'aquell que tin­gui la pen­sada de fer unes xapes en què es retrati aquesta ciu­tat de llau­ners i comi­ats de sol­tera. Els que ens visi­ten poden fer l'ani­mal perquè dei­xen calés a caixa, però nosal­tres hem de tenir seny i no fer evi­dent que tot Cata­lu­nya és Llo­ret amb l'excusa cul­tu­ral de Gaudí, home poc asse­nyat com hi ha món, per cert. Si el seny és el que està fent que tan­quin els anti­qua­ris del car­rer de la Palla per posar-hi boti­gues de samar­re­tes del Barça i del Madrid, ens decla­rem arrau­xats mili­tants.

Fins i tot Mari­ano Rajoy demana sen­sa­tesa amb la immersió lingüística per obli­gar la Gene­ra­li­tat a com­plir una sentència del TC, que ho és tot menys un tri­bu­nal sen­sat amb els seus mem­bres exer­cint fora del ter­mini que marca la llei. I Zapa­tero també invoca el seny per dema­nar el suport de CiU a una reforma de la Cons­ti­tució feta en un cap de set­mana i dic­tada pel Banc Cen­tral Euro­peu.

I un be negre. Ja n'hi ha prou. Ja en tenim prou, de ser bons jans. El seny i “el peix al cove” han fet tant de mal que ara sem­bla nor­mal pac­tar el pres­su­post amb un par­tit que aposta per car­re­gar-se tot un sis­tema edu­ca­tiu d'èxit. Tot sigui per ser asse­nyats? Doncs no, no tot s'hi val.

Des d'avui ens decla­rem dis­si­dents del seny, segui­dors de Jujol, Ver­da­guer, Pitarra, Mom­pou, Mon­tu­riol i For­tuny, i també de Mira­lles, Sisa, Pere­jaume, Por­ta­be­lla, Brossa i molts altres foras­se­nyats. Si, com va dir Rubió i Tudurí el 1932, “de tant en tant, el seny català acluca l'ull i deixa fer”, tan­quem els ulls, que “és quan dormo que hi veig clar”. Volem tenir ale­gries des­bor­da­des i enra­bi­a­des bel·lico­ses. Ja hem estat prou com­pren­sius amb les difi­cul­tats del país, de Madrid i dels mer­cats. Volem una nova cul­tura incendiària que posi en crisi un sis­tema que genera vícti­mes mudes, sense tragèdies públi­ques, per allò de la dis­creció, però amb misèries pri­va­des. Els ram­pells de geni pot­ser no ens por­ta­ran més bons resul­tats que el maleït seny, però, veient el pano­rama, no hi tenim gaire a per­dre i la nos­tra salut men­tal agrairà tenir una vàlvula d'esca­pa­ment.