Estimulant ambigüitat

Aquesta és una pel·lícula sin­gu­lar, ja que sem­bla que va cons­tant­ment en con­tra de si mateixa a mesura que avança. Al prin­cipi, la gosa­dia ideològica i for­mal és nota­ble. A la pri­mera escena, hi ha un joc de plans i con­tra­plans que enfron­ten espais dife­rents en un mateix temps, que sem­blen posar en relació els pro­ta­go­nis­tes abans que es cone­guin. Després segueix la des­cripció d'una relació anti­con­ven­ci­o­nal, la d'un home i una dona que deci­dei­xen com­par­tir llit però res més, és a dir, no ser marit i muller, ni xicot i xicota, ni tan sols amants. Es tro­ben, follen i s'ha aca­bat. I a més hi ha una altra cosa nota­ble: es con­fes­sen esclaus dels este­re­o­tips de la cul­tura hollywo­o­di­ana, de les comèdies romànti­ques, però alhora volen tren­car aquests este­re­o­tips, una acti­tud trans­for­mada en una bona metàfora quan els veiem asse­guts a les famo­ses lle­tres HOLLYWOOD que domi­nen Los Ange­les, abans que la poli­cia els faci fora.

Després Will Gluck deci­deix que allò no dóna més de si i intro­du­eix més per­so­nat­ges, sobre­tot les famílies res­pec­ti­ves. Lla­vors tot és més clàssic, però no sé si més con­ser­va­dor. El fet que la relació entre aquests dos joves segueixi camins més tri­llats no anul·la la pri­mera part. Més aviat la posa en qüestió, inqui­reix l'espec­ta­dor sobre el que està veient: es tracta de “legi­ti­mar” la història sexual con­ver­tint-la en història d'amor o de dei­xar clar que aquests dos per­so­nat­ges mai no podran sor­tir de la mito­lo­gia de Hollywood ni esqui­var-ne la influència? Con derecho a roce és ambi­gua en aquest sen­tit, i no posa tota la carn a la gra­e­lla en trans­for­mar-ho en una qüestió dialèctica. Això no impe­deix, però, que es tracti d'una comèdia frenètica i amb estil.