Quadern de música
Calixto Bieito, prolífic, estrena el seu segon muntatge operístic en dues setmanes
L'espera eterna
Ser prolífic és possible. Ser ubic costa una mica més. Un hiperactiu Calixto Bieito ha estrenat dos espectacles operístics amb poc més d'una setmana de diferència, i el segon, la veritat, va ser molt millor que el primer. El secret potser rau en el fet que si el Mahagonny vist a Gant era un reclam per a l'estil més típic i tòpic del director català, Hanjo, de Toshio Hosokawa, demanava (i aconseguia) una purga de la tendència més hiperbòlica de Bieito.
Es tractava de la seva primera posada en escena d'un compositor viu? La memòria em falla; en tot cas, no es tractava d'una estrena, sinó d'una nova producció d'un títol recent, creat a Ais de Provença el 2004, i presentat ara per la Triennal del Ruhr, el festival gestat per Gerard Mortier, aprofitant de manera original el patrimoni industrial de la regió alemanya i que el 2011 tanca el cicle liderat per Willy Decker.
Continuem, per tant, en el terreny de la relectura més que en el de la creació estricta. Sigui com sigui, la suma de la trama, basada en una peça de teatre Nô de Yukio Mishima, al seu torn versió d'una història més antiga, amb la música de Toshio Hosokawa i la posada en escena de Bieito, ofereix resultats que tallen l'alè. Perquè, per si encara no ha quedat clar, i a diferència de Mahagonny, aquest ha estat un dels treballs més excepcionals de l'exdirector del Romea.
L'espai de la representació, la Gebläsehalle, ubicada en un antic recinte siderúrgic, va afavorir una escenografia impactant, obra de Susanne Gschwender, una via de tren que es perd en la foscor, creuada per un arbre caigut, una via per on transiten dues ànimes perdudes: Hanako, la geisha que espera el retorn de Yushio, l'home que la va abandonar, i Jitsuko, fascinada per la seva història. Una potent il·luminació reforçava el món oníric d'una Hanako que prefereix continuar vivint en la seva fantasia, esperant, abans que reconèixer un Yushio que finalment apareix: la seva mirada és morta, no com la del Yushio de la seva ment.
Amb les seves millors armes directorials, Bieito porta a l'extrem el trastocament mental dels personatges, amb la qual cosa el final assoleix un grau d'emoció poètica encara superior, amb Hanako i Itsuko allunyant-se per la via mentre la música torna al mateix no res amb què havia començat.
La proximitat amb els cantants permetia gaudir encara més de la seva implicació dramàtica i vocal, sobretot d'una Kerstin Avemo (Hanako) fora de sèrie: gestos, mirades i moviments s'aliaven a una veu d'extrema puresa i un cant d'una expressivitat desarmant. Excel·lent també la Jitsuko d'Ursula Hesse von den Steinen. I, quant a Georg Nigl, una passatgera fatiga vocal no va treure mèrits al seu Yoshio.
Si una altra virtut hem de remarcar en aquest treball magnífic de Bieito, seria la seva adequació a la partitura de Toshio Hosokawa, a les onades sonores del compositor japonès, que, des d'una superfície en aparença plana, van agafant embranzida fins a esclats cataclísmics, ben menats per Garry Walker al capdavant del conjunt Musik Fabrik. Van ser vuitanta minuts de la millor òpera.
