Cruïlla del somni

Si el zenit és el punt àlgid del sol, el nadir és l'àpex de la nit. L'espec­ta­cle que inau­gura La Seca com a espai per al tea­tre és una exal­tació dels ter­ri­to­ris can­vi­ants que obre la nit metro­po­li­tana, just a la cruïlla del somni, l'insomni i l'entre­son. Un ter­reny frondós iper­me­a­ble, capaç de con­vo­car els morts i els vius ensems, d'explo­rar els ama­ga­talls de l'ésser, de resol­dre les ende­vi­na­lles de cada somni. Tot això i més res­pira el poema nar­ra­tiu de Quim Español Nadir, d'ele­vada dicció i ori­gi­nal tra­jecte, que ha estat adap­tat a l'escena per Marta Ange­lat, que assu­meix alhora la inter­pre­tació i la direcció del mun­tatge. Pot­ser hi fal­tava la distància d'una mirada exte­rior que resolgués alguns decaïments en les gira­gon­ses del fil nar­ra­tiu i que fes més nítid el recor­re­gut. Però tan­ma­teix Nadir és una joieta deli­cada i llu­ent, perquè la tem­pe­rada actriu s'acom­pa­nya de l'exqui­sida vio­li­nista –i vio­lon­cel·lista i acor­di­o­nista– Lisa Bause(Las Migas), d'una musi­ca­li­tat llu­mi­nosa i càlida, que extreu vibra­ci­ons sono­res sin­gu­lars de tot el que toca, fins i tot copes. Un doll de poe­sia i música pre­si­deix aquest monòleg que Marta Ange­lat pro­nun­cia amb múlti­ples veus, incor­po­rant tots els per­so­nat­ges del relat sense solució de con­tinuïtat, en un recor­re­gut que defla­gra sinapsis impen­sa­des com un cas­tell de focs en el tou de la nit. Són per­so­nat­ges insom­nes o que visi­ten els somi­e­jos dels altres, situ­ats ençà o enllà de la mort, i que en el fons ens aca­ren als nos­tres neguits, pre­o­cu­pa­ci­ons i pors, que adqui­rei­xen un relleu sin­gu­lar en les hores fos­cants.

L'esce­nari de La Seca per­met una gran pro­xi­mi­tat i orga­ni­ci­tat amb el públic que seu a les matei­xes buta­ques reci­cla­des de l'Espai Brossa. Una inau­gu­ració que sem­bla una decla­ració de prin­ci­pis del que serà el nou espai.