Batuta excitable

Les expec­ta­ti­ves a vega­des són males con­se­lle­res. Andris Nel­sons arri­bava amb el renom de ser una de les batu­tes joves (33 anys) més valu­o­ses del moment, impressió reforçada per alguns nota­bles enre­gis­tra­ments i un Lohen­grin a Bay­reuth enguany força més reei­xit que el 2010. A més, el letó esta­ria tor­nant l'Orques­tra Simfònica de la Ciu­tat de Bir­ming­ham al pri­mer pla en què la va situar Simon Rattle. El con­cert inau­gu­ral del cicle Palau 100, dilluns, no va con­fir­mar del tot les dues impres­si­ons.

L'orques­tra res­pon amb entrega al seu titu­lar, però la pres­tació glo­bal, tot i man­te­nir la fia­bi­li­tat pròpia de les for­ma­ci­ons angle­ses, va estar lluny de ser excep­ci­o­nal, amb una corda un xic agre i un metall poc mati­sat. En tenia part de res­pon­sa­bi­li­tat la batuta fàcil­ment exci­ta­ble de Nel­sons, amant de vio­lents con­tras­tos de dinàmiques i temps, encara que siguin al preu de defor­ma­ci­ons exces­si­ves del dis­curs. Se'n va res­sen­tir una peça tan ben cons­truïda com l'Ober­tura Leo­nora núm.3 de Beet­ho­ven, amb una vis­ce­ra­li­tat que eva­cu­ava tota noblesa.

El món emo­ci­o­nal de Txaikovski escau millor al tem­pe­ra­ment fogós de Nel­sons, encara que la dosi­fi­cació de les ten­si­ons i dels esclats decibèlics a la Sim­fo­nia núm.4 va ser millo­ra­ble. Hi va haver moments remar­ca­bles, sobre­tot l'Scherzo amb una fili­gra­nada corda en piz­zi­cato que va con­tras­tar encara més amb un final eixor­da­dor. Es va enco­ma­nar Chris­tian Tetz­laff de l'òptica espasmòdica de Nel­sons? En tot cas, no prou per afec­tar la niti­desa dels atacs, la segu­re­tat de la tècnica i el rigor en l'expressió de què va fer gala en aquesta delícia encara massa poc cone­guda que és el Con­cert per a violí de Dvorák.