Not redemption

Des del llin­dar de la sala prin­ci­pal del Romea es veia el nombrós repar­ti­ment deam­bu­lant damunt l'esce­nari i des­a­fi­ant, amb els ulls, el públic que recelós anava ocu­pant les tra­di­ci­o­nals buta­ques ver­me­lles; entre­tant la Moses Dog Band impreg­nava l'espai sonor amb ritme i acords con­tun­dents. El qua­dre escènic i el dis­seny lumínic reta­lla­ven l'àmbit dur del mine­ral fosc. Alguna cosa hi havia capaç d'atreure la mirada, pot­ser la duresa, l'atmos­fera des­con­cer­tant i greu que flo­tava dins l'obs­cur Dog­vi­lle.

Som al poble dels gos­sos, en algun lloc per­dut dels EUA, una vila petita i pobra, com qual­se­vol emplaçament pro­vincià i depau­pe­rat,refugi de misèria i d'huma­ni­tat. Una boca de trons brama greu­ment: “¡Dios, salva a tu pue­blo!” Perquè prompte arri­barà la bella i ate­mo­rida Grace per ocul­tar-se, com podria fer qual­se­vol de nosal­tres. Però al poble dels gos­sos el preu per ser accep­tat és molt alt, és el preu de la humi­li­ació que fem pagar al que ve de fora (us recorda res?). Per això a Dog­vi­lle no hi haurà redempció quan Grace, l'àngel de la ven­jança, des­ple­gui les ales.

Mal­grat la volun­tat enco­mi­a­ble i la idea excel·lent d'adap­tar el clàssic de Lars Von Trier per al tea­tre, més enllà de l'espai escènic i l'atmos­fera cre­ada, l'espec­ta­cle no acaba de fun­ci­o­nar. El fet és que l'ambi­ci­osa història no flu­eix com hau­ria i cau sota la com­plexa mecànica del relat, un relat exces­si­va­ment fei­xuc, dis­tor­si­o­nat pels ele­ments emprats i que avança a sac­sa­des i a ritme des­pa­re­llat. El cert és que tot pren un aire desen­dreçat i vessa un equi­li­bri inter­pre­ta­tiu pre­cari. A fi i efecte la retòrica des­llo­ri­gada de l'esclat musi­cal tam­poc no acaba reso­lent les difi­cul­tats inhe­rents a la direcció. I és una llàstima perquè, tan­ma­teix, hi ha algu­nes tro­ba­lles pun­tu­al­ment bones i un final potent, pels que hi arri­bin, és clar. L'ombra inal­te­ra­ble de Calixto Bieito, un llast.