Trencador

Pocs mar­ci­ans deuen tenir una veu tan ter­rosa com la de Miquel Gil, el músic que va tren­car esque­mes fa deu anys amb Orgànic. El can­taor de Catar­roja va pre­sen­tar a L'Audi­tori X mar­ci­a­nes, un nou disc que segueix aque­lla línia que s'ha finançat a través de l'espe­rançador micro­me­ce­natge i que reu­neix el reper­tori que l'exin­te­grant d'Al Tall ha anat rodant des de fa un any. El temps ha fet madu­rar aques­tes cançons i les ha posat a lloc. Igual que el disc, el con­cert a Bar­ce­lona va començar amb dues de les millors: De la mar, un cant ple d'aire fresc i ambi­en­tat en el mal­trac­tat barri valencià del Caba­nyal, i Rosa de paper, adap­tació de Vicent Andrés Estellés que Gil va pre­pa­rar per al mun­tatge tea­tral Poseu-me les ulle­res. A més de la impac­tant com­po­sició que dóna títol al nou tre­ball, hi va haver pas­sat­ges més fes­tius (el romanç arrum­bat de La cileta) i més deso­lats (les refle­xi­ons sobre el pas del temps d'En aca­bant). Espe­ci­al­ment rotunda va sonar Com més, on es retro­ben, un cop més, dos dels pilars sobre els quals Gil cons­tru­eix la seva música: la poe­sia tor­ren­cial d'Enric Casas­ses i l'hipnòtic ritme del gnawi mar­roquí. De Casas­ses també va recu­pe­rar Bus­cant mane­res (un bon text per lle­gir en temps d'indig­nació, va dir) i la tor­ba­dora L'amor és Déu en barca. I amb la rítmica magri­bina, va inter­pre­tar, en la recta final, Katà i Pri­ma­vera.

Per a l'ocasió, Borja Penalba va afe­gir-se amb la gui­tarra i l'acordió al grup habi­tual del músic, on es llu­ei­xen els vents d'Edu­ard Navarro i les cor­des de Tóbal Ren­tero (farien bé els grups moderns de pop amb uke­lele de fixar-se en com fa anar Tóbal el gui­tarró!).