Qui té por d'Albee?

La coin­cidència de dues peces d'Albee en car­te­llera no vol dir que hagi estat gaire repre­sen­tat als esce­na­ris cata­lans. Xavier Fàbre­gas comen­tava al tot just fun­dat Avui la repre­sen­tació de Bèsties de mar pel Grup A-71 (1976), lla­vors l'última peça de l'autor “ple­na­ment inte­grat dins l'engra­natge del tea­tre comer­cial nova­iorquès”. Pre­sen­tava un dels mono­te­mes albe­e­ni­ans: la dis­secció d'un matri­moni ame­ricà madur ofe­gat per la “nor­ma­li­tat” d'una vida pre­si­dida pel buit. La “gràcia” del mun­tatge resi­dia en estra­fer els per­so­nat­ges con­ver­tint la dona en un trans­ves­tit i empe­nyent l'humor cap al gro­tesc més his­triònic. Una opció que s'ins­cri­via en un cor­rent d'opinió segons el qual Albee trac­tava de per­so­nat­ges mas­cu­lins homo­se­xu­als dis­si­mu­lats en rols feme­nins.

Més ençà tenim Una història del zoo (Tea­tre Regina, 1983) i l'adap­tació que va fer Joan Casas el 1990 al Tea­tre­neu de Qui té por de Vir­gi­nia Woolf? des­pu­llant-la de rei­te­ra­ci­ons i sim­bo­lis­mes fei­xucs per dei­xar-ne l'essen­cial, com ha fet ara Daniel Vero­nese al Romea. Després va venir la versió de la mateixa obra d'Adolfo Mar­si­llach, que la va diri­gir i pro­ta­go­nit­zar al Tea­tre Tívoli a final de 1999, en el que seria el seu últim tre­ball inter­pre­ta­tiu, con­ver­tint la tensa atmos­fera escènica en un tou matalàs d'aigua sobre el qual rebo­ta­ven els per­so­nat­ges amb ges­tos hiperbòlics i cri­da­dissa de mer­cat. I encara n'hi va haver una altra de pit­jor al Guasch Tea­tre el maig del 2005, que feia impen­sa­ble de tor­nar-hi. El novem­bre del mateix any, però, Josep M. Pou feia el ple al Tea­tre Romea amb l'últim arte­facte d'Albee, La cabra o qui és Syl­via?, una peça que insis­tia en la fórmula per excel·lència de l'autor nord-ame­ricà: alta comèdia amb aspi­ra­ci­ons d'acos­tar-se a la tragèdia. Fer escla­tar el tabú de la zoofília al bell mig d'un matri­moni aco­mo­dat era un nou recurs d'Albee per crear expec­tació i ampli­fi­car el so d'allò que real­ment qüesti­o­nava: l'estruc­tura fami­liar i el model de soci­e­tat que com­porta.

D'Un fràgil equi­li­bri se n'havia fet una lec­tura dra­ma­tit­zada el 2006 a la Fun­dació Romea, jun­ta­ment amb El somni ame­ricà del mateix Albee. Ara desem­barca per mitjà de Mario Gas al Lliure de Montjuïc, amb esce­nari cen­tral que recrea l'enorme sala d'estar amb bar inclòs on cons­tant­ment es pro­ve­eix del com­bus­ti­ble neces­sari per lliu­rar la sorda bata­lla fami­liar, un espai de ficció que com­par­teix amb Qui té por de Vir­gi­nia Woolf? Comana una immensa Rosa Novell en el rol de matri­arca apa­rent­ment imper­tor­ba­ble, que mou els fils i tot ho con­trola, i que de fet és una har­pia cas­tra­dora d'una gèlida fre­dor (sem­bla que Albee sem­pre retrata la seva madras­tra). Al seu davant té un insòlit Albert Vidal, admi­ra­ble en trans­me­tre la insig­ni­fi­cança i el con­for­misme del marit, el seu afany de pas­sar des­a­per­ce­but i la seva crònica resig­nació. S'assem­blen a la pare­lla de Qui té por... però quinze anys més tard, quan ja han per­dut la fero­ci­tat psi­cològica d'abans i han après a exer­cir la cru­el­tat de manera més assos­se­gada. Pre­ci­sa­ment la por és l'excusa que porta fins als límits el fràgil equi­li­bri de la família, amb una ger­mana alcohòlica (tots els per­so­nat­ges d'Albee es pas­sen la vida bevent com a cosacs) que encarna una tor­ba­dora Rosa Renom i una filla deses­ta­bi­lit­zada pels divor­cis con­se­cu­tius (Mia Esteve).

Al Romea el tàndem Arqui­llué-Vila­ra­sau juga a boxa com a matri­moni col·lap­sat i els cops de puny tra­ves­sen el pros­ceni per mase­gar els espec­ta­dors. Tot ple­gat sense gai­res con­seqüències. Tea­tre de gran eficàcia escènica, d'impe­ca­ble cons­trucció i que sap molt bé com entre­te­nir les clas­ses mit­ja­nes occi­den­tals amb la mida justa de bat­zac i com­plaença. Ja sense por.