cultura

Homenatge

Sabem que el temps és un teló de fons sense dina­misme, fix, i els que pas­sem avall som nosal­tres. I un arriba als setanta anys. I li fan un home­natge en vida, que són els que comp­ten, els impor­tants. Per què? Perquè pot mirar enrere i con­tem­plar una cons­tant vibració de sen­si­bi­li­tat que gra­vita en una obra impres­si­o­nant, impres­cin­di­ble. No en va, un munt de gent era al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona per retre un sin­cer home­natge a Narcís Coma­dira Mora­gri­ega, perquè és bo donar a cadascú el que mereix.

Xavier Albertí i Joan Ollé van plan­te­jar l'home­natge com un espec­ta­cle poètic, musi­cal i pictòric, on la potència visual del color i les for­mes dels qua­dres del pin­tor Coma­dira es pro­jec­ta­ven enmig dels seus tex­tos fona­men­tals: la poe­sia, per des­comp­tat, el tea­tre, arti­cles, cuplets, i algun tros de con­ferència pro­vo­ca­tiva en cas­tellà. L'esce­no­gra­fia simu­lava el taller de l'artista on sis grans llenços s'apos­ta­ven entre ells, com si fos­sin miralls d'una rea­li­tat que retor­nava, la del mateix esce­nari: una cadira groga ruti­lant i buida, els volums qua­drats i rec­tan­gu­lars, aco­lo­rits, tan carac­terístics en els qua­dres del pin­tor, les llot­ges i el pati de buta­ques roges del tea­tre. A la part esquerra hi havia un piano de cua; a la dreta, un faris­tol. I així, els amics, actors i músics ana­ren des­gra­nant la poètica de l'artista a través de ver­sos, alguns d'inèdits, cançons, i les imat­ges pictòriques dels seus qua­dres, pro­jec­ta­des, que ana­ven vari­ant, en els llenços sobre­po­sats. I encara les foto­gra­fies impa­ga­bles i diver­ti­des que mos­tra­ven el ros­tre can­vi­ant de l'home: infant, ado­les­cent, semi­na­rista, la joven­tut amb uns bigo­tis impo­nents i la melena cai­guda, la madu­resa, l'amor, els viat­ges a Lon­dres i a Reca­nati, cele­brant Leo­pardi amb amics, fins la llarga i rica madu­resa ine­vi­ta­ble. Vida i obra: poe­sia, història per­so­nal, música, pin­tura i tea­tre.

Con­fesso que a l'inici vaig espan­tar-me una mica perquè durant els vuit pri­mers poe­mes i el lied après un rêve de Fauré, tot ple­gat pre­nia un aire pesant de solem­ni­tat i trans­cen­den­ta­lisme que no em qua­drava gaire amb el món Coma­dira. Sí, ja ho sé, tot­hom diu que és una per­so­na­li­tat pes­si­mista. Però jo diria, més aviat, que és un home encan­ta­dor que tre­ba­lla sem­pre i que creu que aquesta vida no és ni tan ale­gre com solen dir els estúpids ni tam­poc tan trista com solen bufar els artis­tes. Vull dir que és un irònic sense estridències, amb un galant humorístic fantàstic i que enco­mana som­riu­res per­ma­nents. I per això vaig espan­tar-me, perquè no hi veia la per­so­na­li­tat defi­nida, fins que van aparèixer a escena les cal­ces cur­tes del genial Car­les Martínez des­ple­gant la seva fantàstica comi­ci­tat, reci­tant un frag­ment de l'obra L'hora dels adéus; i ja en aquesta mateixa beta alber­ti­ana afe­gir-hi el color genial d'Oriol Genís evo­cant “La meva avia Domin­gueta tenia un oncle capellà...”, el cuplet i tango d'Efrem García i Marisa Mar­tins o la des­co­llant Hava­nera del penene, can­tada pel mateix Albertí. La gui­tarra de Toti Soler i Sílvia Pérez Cruz can­tant una estu­penda versió de Boca seca i Lluís Soler reci­tant, amb aque­lla veu impo­nent de tro, l'inèdit Lle­genda; també Jordi Boi­xa­de­ras, Mont­ser­rat Caru­lla, Juli­eta Ser­rano, Jordi Figue­ras i Antònia Jaume. Tots ells vin­cu­lats, d'alguna manera, en l'uni­vers artístic de Narcís Coma­dira. I més sor­pre­ses encara, com la impres­si­o­nant veu en off de Vit­to­rio Gass­man reci­tant Leo­pardi o un frag­ment de l'informe del Gobi­erno Civil de Gerona acu­sant Coma­dira de cata­la­nista-sepa­ra­tista e indi­fe­rente a los Prin­ci­pios Fun­da­men­ta­les del Movi­mi­ento Naci­o­nal, del 28 de març de 1968.

En aca­bar, i després d'unes entra­nya­bles parau­les d'agraïment de Narcís Coma­dira als actors, Sal­va­dor Sunyer i al públic, vaig ado­nar-me que l'home­natge seguia, que era doble. La gent, men­tre pre­nien copes de vi al rebe­dor del tea­tre, xer­rava pels des­co­sits. Es podien caçar retalls de con­ver­ses al vol, oir l'eco de vari­a­des veus ine­xac­tes, pro­ba­ble­ment, d'amics i lec­tors: “És l'home que més sap”, “Això, és el pas pel semi­nari, per Mont­ser­rat”, “Coma­dira arriba, ningú escriu com ell, «veieu els qua­dres, tenen aquesta cosa viva tan per­so­nal dels colors i les for­mes», Jo no l'entenc pas, però això no importa, oi?”...

Entre­tant, en un a part, un tímid i emo­ci­o­nat Narcís Coma­dira es des­feia en elo­gis i agraïments per l'espec­ta­cle, men­tre mur­mu­rava en veu baixa: “No m'ho espe­rava això! Tota aquesta gent, que té coses a fer, ha vin­gut expres­sa­ment per fes­te­jar-me. Voleu dir que m'ho mereixo tot això?” Esti­mat Coma­dira, mas­cle i gironí, de mit­jana esta­tura, cabell cas­tany i ullets de mar­rec trist..., pen­sem que sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.