cultura

Joc de desdoblament

Lluís Baulida dirigeix ‘Dies de vi i roses', d'Owen McCafferty, amb Xavier Ripoll i Sílvia Escuder, que s'estrena aquest cap de setmana a la sala La Planeta

Ni és l'adaptació de la pel·lícula ni aquesta ha estat un punt de partida per fer l'espectacle

L'any 1962, Blake Edwards va estre­nar el que ja ha esde­vin­gut un clàssic de la història del cinema, Dies de vi i roses, pro­ta­go­nit­zat per Jack Lem­mon i Lee Remick. El guió del film és una adap­tació del guió que l'escrip­tor nord-ame­ricà James P. Miller havia fet per un dramàtic tele­vi­siu que va diri­gir John Franken­hei­mer el 1958. La pel·lícula va obte­nir un gran èxit mal­grat que el tema que toca –l'alco­ho­lisme– no és pre­ci­sa­ment ama­ble, i mal­grat que no es tracta una comèdia, que era el regis­tre habi­tual de Blake Edwards.

De tot això, en la versió homòloga bas­tida el 2005 per l'escrip­tor irlandès Owen McCaf­ferty (Bel­fast, 1961), que es va estre­nar el 2006 al Nati­o­nal The­a­tre de Lon­dres, només queda l'estruc­tura dramàtica, els trets gene­rals. Els Dies de vi i roses de McCaf­ferty també són pro­ta­go­nit­zats per una pare­lla que té pro­ble­mes amb l'alco­hol. McCaf­ferty situa l'acció a Bel­fast i Lon­dres, en els anys 60. Donald i Mona coin­ci­dei­xen a l'aero­port de Bel­fast. Tots dos fugen, per motius dife­rents, cap a Lon­dres, cer­cant una opor­tu­ni­tat, una nova vida. Ella fuig d'un clima fami­liar catòlic molt opres­siu, i ell, un cor­re­dor d'apos­tes, mira de tro­bar noves opor­tu­ni­tats lluny de la seva ciu­tat natal. No hi ha més per­so­nat­ges a escena. S'ena­mo­ren, però cauen tots dos en l'addicció a l'alco­hol i s'endin­sen en una espi­ral d'auto­des­trucció, de la qual només els pot treure l'amor que sen­ten l'un per l'altre.

El gironí Lluís Bau­lida, pro­vi­nent del món de l'audi­o­vi­sual, i amb una aju­dan­tia de direcció a Lur­des Barba en la pro­ducció tea­tral Dimo­nis, de Lars Norén (2006), s'enfronta a la pri­mera experiència en la direcció d'un espec­ta­cle de llarga durada. Va ser l'actriu giro­nina Sílvia Escu­der qui li va pro­po­sar d'adqui­rir els drets de la peça, i el direc­tor del fes­ti­val, Sal­va­dor Sunyer, que va rebre la mateixa pro­posta amb una diferència de dues set­ma­nes, es va deci­dir per la de Bau­lida i Escu­der perquè hi va detec­tar “aque­lla espurna de passió necessària per tirar enda­vant un pro­jecte”. Bau­lida compta en el repar­ti­ment amb Sílvia Escu­der (Dinou, La vet­lla fúnebre, Soli­tud, Antígona, Sota el bosc lacti, De Víctor a Cate­rina o Vagi­nes) i Xavier Ripoll (Alícia, El rei Lear, Pen­sa­ments escrits al caure de les fulles, Dimo­nis o Dik­tat). La tra­ducció és de Berta Vila­ge­liu, l'atrezzo i el ves­tu­ari són de Judith Tor­res, men­tre que el so és d'Àlex Polls, el dis­seny d'esce­no­gra­fia és de Pablo Paz i el mateix Bau­lida, i el de llums és de Jordi Llon­gue­ras.

No és la pel·lícula

La com­pa­nyia giro­nina, que estrena avui (21h) la peça a la sala La Pla­neta, on la farà també demà (21h) i diu­menge (18h), va insis­tir a dei­xar clar que l'obra no és la pel·lícula, que aquesta no ha estat un punt de par­tida per fer la peça, que és quel­com dife­rent, mal­grat que en con­serva l'esque­let: “McCaf­ferty va res­pec­tar l'estruc­tura en relació amb l'addicció a l'alco­hol i els dife­rents estats que tra­ves­sen els pro­ta­go­nis­tes –diuen Bau­lida i Ripoll–, però hi afe­geix altres ele­ments, com el viatge, gai­rebé emo­ci­o­nal, de Bel­fast a Lon­dres, l'efecte de l'esfon­dra­ment de les expec­ta­ti­ves per­so­nals, la gestió del fracàs, la inca­pa­ci­tat per comu­ni­car-se o rela­ci­o­nar-se cor­rec­ta­ment, la dependència, la soli­tud...” Bau­lida explica que el que l'interessa de la peça és “el joc que esta­bleix amb els des­do­bla­ments, amb les dupli­ci­tats, perquè hi ha dupli­ci­tat de per­so­nat­ges, i cadascú pateix un des­do­bla­ment de caràcter per l'efecte de la beguda, i la dupli­ci­tat res­pecte a allò que són i el què hau­rien vol­gut ser”.

La reflexió sobre si les situ­a­ci­ons que viuen els per­so­nat­ges són pro­vo­ca­des per l'addicció a l'alco­hol, o aquesta és la con­seqüència de les expec­ta­ti­ves frus­tra­des, és un altre dels aspec­tes que ha interes­sat la com­pa­nyia: “Hem apro­fun­dit en la distància que separa la rea­li­tat que viuen, de la que desit­ja­rien viure, perquè la rea­li­tat que veuen és la que els fa beure”, explica Bau­lida. Els intèrprets reco­nei­xen que aquest és un espec­ta­cle indub­ta­ble­ment d'actors, d'inter­pre­tació, i que la seva tasca és com­pli­cada, perquè cal repre­sen­tar per­so­nat­ges que, durant molt temps, tenen alte­rat l'estat de consciència i és difícil tro­bar la mesura justa, sense caure en l'arque­tip.

El con­text compta

Lluís Bau­lida explica que han renun­ciat a una posada en escena rea­lista per tal de cen­trar-se en el que passa amb els per­so­nat­ges, de manera que uti­lit­zen ele­ments neu­tres, objec­tes d'uti­lit­zació quo­ti­di­ana –“no hi ha res gratuït”, asse­gura Bau­lida, “molt neu­tres, però simbòlics”– que aju­den a expli­car la història. El con­text polític –a finals dels 60, a Bel­fast, es van pro­duir alda­rulls impor­tants (trou­bles)– també afe­geix més dra­ma­tisme a la peça, diu Bau­lida, espe­ci­al­ment al final, mal­grat que no és d'una importància cab­dal: “Hi aporta una lec­tura política i social que en l'ori­gi­nal no hi és”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.