Cometre ‘waiting'

Kristyan Lupa ha dei­xat per a la poste­ri­tat espec­ta­cles de pri­mera cate­go­ria, ino­bli­da­bles. Però mai no ens havia cai­gut. Si voleu, podem omplir la vacuïtat de Wai­ting room.0 i espe­cu­lar, tot fent wai­ting, amb la supo­sada radi­o­gra­fia de l'uni­vers, Bau­man i la moder­ni­tat liquida tant com vul­gueu, però l'avor­ri­ment de favor té alguna cosa de fana­tisme. Ente­sos! Són les qua­tre de la mati­nada i ens tro­bem davant un qua­dre viu, emmar­cat per línies ver­me­lles, som voyeurs que mirem la sala d'espera d'una estació per­duda i aban­do­nada enmig del no-res: gra­fits en parets bru­tes, tau­les i cadi­res dis­per­ses, algun sillo­net, brutícia, mata­las­sos per terra, dues pan­ta­lles enor­mes, llums flu­o­res­cents pen­jats i tota la gri­sor ini­ma­gi­na­ble. Entren uns viat­gers des­car­ri­lats i es van aco­mo­dant a l'espai: una pare­lla de mit­jana edat, un gru­pet d'actors, una dona vella, un noi jove, una peri­o­dista, i dos gra­fi­ters noc­turns que viuen a l'estació, en una sala a part. I obser­vem l'home en la col·lec­ti­vi­tat, en temps real, una, dues hores...; veus, algu­nes con­ver­ses i diàlegs, dis­cus­si­ons banals, tòpics, Auschwitz pel mig, Ham­let, silen­cis; alguns dor­mis­que­gen, els altres fan un volt per l'entorn, per­so­nat­ges que entren i sur­ten, des­a­pa­rei­xen i apa­rei­xen sense cap lògica; brots d'esce­nes, vul­ga­ri­tat, alguna his­to­ri­eta, ina­ni­tat... I molts des­es­pe­rem a la sala d'espera on el temps no passa, men­tre con­ti­nuem obser­vant l'home en la col·lec­ti­vi­tat, més gris i fas­ti­gue­jat que mai. Pan­ta­lles que dupli­quen imat­ges, plans diver­sos del mateix... De seguida es comprèn que els sobretítols són del tot pres­cin­di­bles, que no cal inten­tar seguir-los per des­xi­frar cap sen­tit, perquè no n'hi ha, tot és igual, insubs­tan­cial, no està pas­sant res, només el temps amb la seva cons­tant par­simònia. Tedi i esgo­ta­ment. Mitja part. La gent que dor­mia marxa cap a casa. Les pan­ta­lles con­ti­nuen pro­jec­tant imat­ges d'alguns per­so­nat­ges. Sen­sació de futi­lesa. Entrem de nou a la sala. Tot con­ti­nua igual. Ara els gra­fi­ters es pro­po­sen seduir noies. Abans, però, un pas­seig per Auschwitz fil­mat, rebol­cada per terra, una noia balla i es des­pu­lla, l'ensurt d'un tret i tots con­tra la paret, l'home de la pis­tola no suporta tot aquest jovent, cal repro­duir l'efecte Auschwitz, tots pan­ta­lons avall, més trets, l'esposa se'n riu, però l'anci­ana ja en té prou, se'n va perquè l'espe­ren. I arriba el so d'un tren, aga­fen les coses i fugen. Que­den els gra­fi­ters en sus­pens, que dub­ten de pujar al com­boi. En fi, hores d'esgo­ta­ment, inver­sem­blança i pura arti­fi­ci­o­si­tat. La sen­sació d'haver vist un munt impro­vi­sa­ci­ons sense cap cau­sa­li­tat lògica ni dramàtica. I tot això amb un elenc acto­ral de pri­mera. Bravo! Excés esce­nogràfic i tem­po­ral total­ment gratuït i pres­cin­di­ble. Quina és la fina­li­tat? Atuir el públic física­ment i men­tal, irri­tar-lo en extrem? I encara hi ha mesells que s'ho empas­sen dues vega­des!!!