Luxós entreteniment

Josep Maria Pou és un gat vell. Una obvi­e­tat que ve al cas de l'estada a Girona de Truca un ins­pec­tor, una peça produïda pel tea­tre que ell mateix diri­geix (Tea­tre Goya, Focus) i que ha supor­tat accep­ta­ble­ment el pas del temps –escrita el 1945–, mal­grat que ha neces­si­tat una severa reta­llada en el text per evi­tar redundàncies i dis­qui­si­ci­ons pres­cin­di­bles. L'obra es mou entre el melo­drama i el thri­ller, de manera que poca cosa es pot dir de la trama, molt sen­zi­lla però amb un parell de sob­tats girs argu­men­tals, sense des­co­brir allò que no és con­ve­ni­ent. Art­hur Bir­ling (Car­les Canut), empre­sari i patri­arca de la família, cele­bra amb la seva dona Sybill (Victòria Pagès), i els seus fills, Eric (David Marcé) i Sheila (Paula Blanco), el pro­me­tatge d'aquesta amb Gerald Croft (Rubén Ametllé), hereu d'un altre empre­sari d'èxit. Tots ells són al men­ja­dor de la mansió Bir­ling, una habi­tació espec­ta­cu­lar amb un nota­ble aire vic­torià, en què no hi manca cap detall: fol­rada de fusta, amb colum­nes tor­ne­ja­des i deco­ració bigar­rada. La luxosa esce­no­gra­fia exem­pli­fica el caire d'aquesta pro­ducció. Apa­rent­ment tot va bé, fins que irromp a escena l'ins­pec­tor Goole, que inves­tiga del suïcidi d'una jove, un fet que, per diver­sos motius, tras­bal­sarà la família sen­cera. Fins aquí. Només afe­gir al res­pecte que aquesta obra, que pos­se­eix un remar­ca­ble rere­fons social i que juga amb la rea­li­tat i les apa­ren­ces, podria ser ben bé una referència del millor Daulte, tret que en aquest cas exis­teix una lec­tura moral que, per si no queda prou clara, és ves­sada direc­ta­ment sobre el públic amb un to alliçona­dor: tots som res­pon­sa­bles del que suc­ce­eixi al proïsme, perquè tos estem con­nec­tats. Aquesta era la tesi que defen­sava Pri­est­ley i la seva tra­ducció política era el soci­a­lisme, enfron­tant l'indi­vi­du­a­lisme a ultrança repre­sen­tat pel libe­ral Wins­ton Churc­hill.

L'esce­no­gra­fia, la il·lumi­nació, fins i tot els efec­tes sonors estan mil·lime­trats per tal d'anar en la mateixa direcció del text, per col·labo­rar a crear atmos­fe­res. Des­ta­quen les poli­des inter­pre­ta­ci­ons de Pou i Pagès, fins i tot de Canut, mal­grat alguna lla­cuna resolta amb ofici, i la cor­recció d'Ametllé. Paula Blanco no acon­se­gueix de cap manera res­ca­tar de la insi­pi­desa la seva Sheila –un pro­blema cab­dal–, i quel­com sem­blant li passa a David Marcé amb el bor­ratxo Eric. Un luxós, però dis­cret, entre­te­ni­ment, agradós per a la majo­ria de públic.