70 any esperant l'inspector
Pou dirigeix i interpreta ‘Truca un inspector', un obra quasi inèdita en la cartellera professional catalana
Truca un inspector va ser una revolució el 1946, l'any de la seva estrena. El teatre compromès de J.B. Priestley va sacsejar Londres, però també la majoria de teatres europeus. A Madrid se'n va estrenar la primera producció estatal el 1951. Però a Catalunya, l'obra, que fa bona impressió al sector, ha estat interpretada de manera molt puntual per companyies de teatre professional, en contrast amb la predilecció per la peça dels grups amateurs. En català, només Jaume Melendres va fer una traducció que estrenarien uns actors com a taller de final de curs, amb un recorregut molt curt. Ara, Josep Maria Pou dirigeix i interpreta el muntatge a partir de dimarts 4 (l'estrena és el 10 de febrer) al Teatre Goya de Barcelona.
Priestley juga amb un engany. Fa creure als espectadors que es tracta d'una distreta comèdia policíaca, però a mesura que avança l'obra es va descobrint el caràcter estrany d'un inspector que argumenta que tothom és responsable d'allò que passa a la resta de la gent. L'inspector demostrarà que tots els membres d'una família benestant, amb un casament que els vincularà amb l'aristocràcia, tenen part de culpa en la mort d'una noia. Priestley va situar l'obra el 1912, l'any del Titànic (un vaixell que significava l'orgull de la humanitat i es va convertir en una tragèdia en el primer viatge), abans de la Primera Guerra Mundial. Pou, que defineix la peça com un encès ”manifest polític”, comenta que la intenció de l'autor era advertir els seus conciutadans que calia corregir les desigualtats socials, aprofitant que calia reconstruir Londres després de la Segona Guerra Mundial. Pel director, la situació actual casa amb el clam de Priestley: “Tots hem d'empènyer per sortir de la crisi.”
No hi ha una explicació coherent al buit que el teatre professional català ha fet aquesta peça. A l'Estat espanyol, en canvi, se'n renova una producció cada quatre anys. El Goya, amb direcció artística de Pou, basteix el seu cartell amb peces contemporànies d'èxit i amb els clàssics del segle XX. Pou està satisfet que Un marit ideal, una revisió de l'alta comèdia de Wilde, hagi tingut tanta acceptació com Els nois d'història.