Crítica
teatre
“Magnifique” Molière
Ara, teatralment parlant, Catalunya és més vasta, i Girona, per la ubicació privilegiada, encarna el centre ideal per al desplaçament cultural intel·ligent. Parlo de la Catalunya del Nord, de Perpinyà, de l'espectacular teatre de l'Arxipèlag, i de la seva programació, extraordinària, que sedega, ruboritza i deixa parat. Veieu les enormes avantatges que, en tot cas, sempre poden sumar. No sóc pas savi, i per tant, molt donat a dir bestieses. Ara bé –Festival de Tardor a part–, això és un fet: mentre al TNC us revifa l'olor d'un Benet i Jornet, a l'Arxipèlag us suggereixen, per exemple, un estupend Molière, Tartuffe.
Tartuffe és una comèdia social que critica, jo diria que amb molt bon humor, els que viuen de les aparences (no cal dir noms, pensem-los i prou). El personatge descriu de manera perfecta l'excel·lència de l'ésser hipòcrita. Tartuffe és una mena de bufó falsament devot, llest, roí, ple de malícia, capaç d'enganyar i aprofitar la bonesa dels més innocents (penseu en personatges polítics?), un impostor, amb aires d'aventurer, que no revela els seus sentiments íntims, ataquinat d'una encantadora impostura que el fa odiós. Molière volia representar un home malvat, però també ridiculitzar una societat que es deixava endur per aquests monstres de l'aparença i de la devoció religiosa. Molière és fantàstic, convida a la reflexió, però avans que res, sembla adreçat a provocar la rialla general del públic, i sense maniqueismes.
L'escenografia d'Emmanuel Clolus és lluminosa i diàfana, emprant la totalitat de l'escenari representa un temps no subjecte a la història, en què la fusta clara ho envaeix tot. Un gran rebedor amb una escala central mòbil que comunica dos pisos. Un replà, seguit de portes, estances, que permeten un joc visual de primera i un moviment continu que pren gran importància. Transformacions mínimes per donar més vida al vers i a l'equilibrat i grandíssim nivell dels actors.
La posada en escena d'Eric Lacascade és clarivident i directa, i cerca en el text la complicitat del públic. Lluny de qualsevol barroquisme, les escenes i els alexandrins cauen amb un aire natural perfecte, i tot reverteix en un ritme excel·lent i mesurada comicitat, explicitada en el personatge del pobre Orgon, un magistral i delirant Cristophe Grégoire, que deixa entrar Tartuffe a casa seva, ignorant que posa en perill l'honor, la fortuna i la felicitat familiar. Divertidíssima Norah Krief, en el paper de la criada Dorine que provoca l'escena més hilarant amb Orgon. Admirable la constant recreació de l'atmosfera familiar, que deixa tot sovint els personatges en escena com uns espectadors més, entre un seguit de llums i ombres. Eric Lacascade, que fa el paper de Tartuffe, fa caure la màscara del rei dels impostors mostrant que darrere la farsa s'expressen la mar de bé les passions humanes més fosques. Estupenda lliçó de com mantenir, alegrement, la vida d'un clàssic.