El 10 de novembre

“Avui és un dia dife­rent. Fa un any va morir el meu pare i vaig deci­dir can­tar-li, fer un con­cert en família i ins­ti­tuir aquest ritual. Veig que la família s'ha fet molt gran!”. Sílvia Pérez Cruz, després de can­tar 20 años –de fet, una bar­reja d'aquest tema amb Temps per­dut, amb lle­tra de Glòria Cruz i Càstor Pérez, els pares de la can­tant pala­fru­ge­llenca–, va diri­gir-se així al públic que va omplir el Tea­tre Muni­ci­pal de Girona per assis­tir a un con­cert molt espe­cial, en què hi eren, entre d'altres fami­li­ars, la seva mare i la seva ger­mana. Sílvia Pérez, una vegada ence­ta­des unes quan­tes experiències (Las Migas, Llama, amb Javier Colina Trio, amb el gran gui­tar­rista Toti Soler) i aban­do­nat alguna d'aques­tes, està embran­cada en el seu pro­jecte més per­so­nal, i es troba en el procés de gra­vació del pri­mer disc en soli­tari, que titu­larà 11 de novembre en home­natge al pare, ja que és la data del seu ani­ver­sari. Sílvia Pérez ha tro­bat una veu pròpia, un estil incon­fu­si­ble, i està en procés de con­so­li­dació, un tra­jecte en què hi té un paper cab­dal Raül Fernández Refree, autor dels arran­ja­ments d'uns quants dels temes que canta Pérez Cruz, però sobre­tot còmplice artístic de la can­tant i par­ti­ci­pant actiu en la gra­vació del disc. Salta a la vista. Va pas­sar a l'estiu a Cap Roig i va tor­nar a suc­ceir dijous al Muni­ci­pal. L'entesa és abso­luta i va arri­bar un moment que l'enjo­gas­sa­ment dels artis­tes, el joc de mira­des i som­riu­res era tal que es diria que esta­ven en plena jam ses­sion, en comp­tes d'en un con­cert. Perquè un dels trets carac­terístics de Sílvia Pérez és el marge que, apa­rent­ment, deixa a la impro­vi­sació, que és el que aporta fres­cor i, al cap i a la fi, una veri­tat escènica com un tem­ple. El con­cert de dijous va ser espe­cial, perquè ni tan sols la pro­ducció comp­tava que arri­ba­rien a tenir una vin­tena d'excel·lents músics sobre l'esce­nari, un regal que la can­tant va tenir a bé de fer al públic, que mai li ho podrem agrair prou. Una altra sor­presa: la par­ti­ci­pació en els bisos de Toti Soler, amb la seva gui­tarra neta i clara, per fer una versió monu­men­tal d'He mirat aquesta terra, el poema d'Espriu musi­cat per Rai­mon, que aquesta magnífica pare­lla artística ja va inter­pre­tar a l'esce­nari del mateix Tea­tre Muni­ci­pal en l'espec­ta­cle que El Canal i Tem­po­rada Alta van dedi­car al poeta: El jardí dels cinc arbres, l'any 2009, un espec­ta­cle de gran record per a la can­tant per diver­sos motius. Cas­tor Pérez era ales­ho­res entre el públic, a la pla­tea del coli­seu gironí, i dijous la seva filla així ho va expli­car. Va ser un dels moments àlgids del con­cert, jun­ta­ment amb la inter­pre­tació de les Cor­ran­des d'exili de Pere Quart, Cucur­ru­cucu, Alfon­sina y el mar, de l'ale­gria des­bor­dant de Cha­ca­rera de las pie­dras i una impo­nent Gallo rojo, gallo negro, un tema tan cor­pre­ne­dor com simbòlic, que la can­tant va inter­pre­tar con­jun­ta­ment amb la for­mació Coe­tus i els músics que l'acom­pa­nya­ven: Mario Mas, un gui­tarra esplèndid i ale­gre; el vio­lon­cel Joan Antoni Pich, afor­tu­na­da­ment recu­pe­rat de l'acci­dent de l'estiu; els ele­gantíssims vio­lins d'Olvido Lanza, deli­ci­osa, i Ber­nat Bofa­rull, una de les ànimes de Mur­tra Ensem­ble; la sobri­e­tat del con­tra­baix Miguel Àngel Cor­dero; el vellu­tat corn anglès d'Igor Cor­ta­de­llas, o les per­cus­si­ons essen­ci­als d'Aleix Tobias.

Cor­pre­sos, com­mo­guts com estàvem encara per la mort de la innocència, –que mor cada dia arreu–, a la porta de casa, n'hi havia que vam acu­dir al Muni­ci­pal amb l'espe­rança secreta que la Sílvia Pérez Cruz ens recon­for­ta­ria l'ànima. Els nos­tres anhels es van veure cor­res­pos­tos, amb escreix. T'espe­rem l'any vinent pel ritual, Sílvia.