cultura

Pedres, papers, pantalles

Crònica d'un homenatge al creador del famós ninot de fusta la nit que acaben les aventures de Berlusconi en la política italiana

Pinotxo, Llovet, Proust

En Jordi Llovet
és un savi amable que s'explica
amb amenitat
i rigor, lluny
de la pedanteria

Setze sopars, vint lli­bres i vint plo­mes: les que la casa Mont­blanc ha dedi­cat a grans noms de la lite­ra­tura uni­ver­sal des de 1992. Jo vaig sumar-me a la festa qua­tre anys més tard, d'aquí que el meu record i el meu tes­ti­moni hagin de limi­tar-se a aquells setze sopars esmen­tats al prin­cipi. El d'enguany, con­vo­cat per salu­dar el llançament de l'esti­logràfica dedi­cada a Carlo Collodi, el cre­a­dor de Pinotxo, va tenir lloc dimarts pas­sat, casu­al­ment hores després que Sil­vio Ber­lus­coni comencés a dic­tar el penúltim capítol de les seves aven­tu­res en la vida pública ita­li­ana. Pinotxo i Ber­lus­coni, doncs, enmig d'una taula vol­tada de peri­o­dis­tes. Amb aquests ingre­di­ents no és difícil ima­gi­nar que la tertúlia va ser més de riure que de plo­rar, tot i que allò que ha fet Il Cava­li­ere aquests dar­rers dies i mesos, i aquests dar­rers anys, en faci ben poca, de gràcia. Però, a aquest sopar, s'hi ve a riure i a men­jar i beure bé, cosa que ha donat peu, en més d'una ocasió, al fet que algun comen­sal, tan des­tre en els ofi­cis del peri­o­disme i de l'escrip­tura com en l'art de la imi­tació, hi fes com­parèixer, amb l'apro­vació i l'entu­si­asme gene­rals, les més altes magis­tra­tu­res de l'Estat.

En Jordi Llo­vet és un savi ama­ble que s'explica amb ame­ni­tat i rigor, lluny de la pedan­te­ria. Només així s'entén que dis­fruti, cada any, quan ha de com­plir l'encàrrec de glos­sar la figura i l'obra de l'autor home­nat­jat davant d'una audiència més interes­sada en l'anècdota i la xafar­de­ria que no pas en els aspec­tes més lite­ra­ris o eru­dits. Dimarts exul­tava reme­mo­rant la pre­sen­tació el dia abans a Madrid de la versió cas­te­llana del seu últim lli­bre, Adéu a la Uni­ver­si­tat. L'eclipsi de les huma­ni­tats (Gala­xia Guten­berg, 2011). La tra­ducció arriba quan l'ori­gi­nal català ha esde­vin­gut un dels lli­bres més venuts de la tem­po­rada, un autèntic best seller, segons em con­firma la meva lli­bre­tera, a qui no he fet cas en cap de les mol­tes oca­si­ons que m'ha acon­se­llat de lle­gir-lo, com vaig haver de reconèixer, una mica aver­go­nyit, davant del mateix Llo­vet. Ara que ja el tinc a casa i he començat a assa­bo­rir-lo m'adono que tam­poc és tan impor­tant el meu retard d'uns pocs mesos: aquest lli­bre durarà anys.

Escol­tant-lo les nits del sopar de Mont­blanc, en Jordi Llo­vet m'ha inci­tat a lle­gir en uns casos, i a relle­gir en d'altres, alguna de les obres dels autors que hi han estat suc­ces­si­va­ment home­nat­jats: Dickens, Fitz­ge­rald, Kafka, Faulk­ner, Mann i Vir­gi­nia Woolf, entre d'altres. Men­ti­ria si en aquesta nòmina de lec­tu­res hi posés Mar­cel Proust, a qui es va dedi­car, el 1999, una de les plo­mes més boni­ques de la col·lecció. Mai no he lle­git, sen­cer, cap dels set volums d'A la recerca del temps per­dut. I a cada fracàs ha seguit, mesos o anys després, el propòsit de tor­nar-ho a inten­tar. L'última vegada, el mes d'agost pas­sat, men­tre con­tem­plava l'oceà asse­gut a la ter­rassa del Grand Hotel de Cabourg, un dels grans esce­na­ris prous­ti­ans.

Lla­vors no sabia que el Grup 62 pre­pa­rava el llançament d'una nova tra­ducció al català de Pel cantó de Swann (La But­xaca), el pri­mer volum d'A la recerca..., sig­nada per la Valèria Gai­llard, com­pa­nya meva al diari i –atenció, que això sí que n'és, d'impor­tant– alumna fins fa qua­tre dies d'en Jordi Llo­vet. En Llo­vet, doncs, i la Valèria han omplert la meva agenda lec­tora de les pròximes set­ma­nes. En la qual també figura –una mica d'esbarjo fàcil mai no és sobrer– Nie­bla roja, el lli­bre de Patri­cia Cornwell guar­do­nat en l'última edició del premi inter­na­ci­o­nal de novel·la negra RBA.

El sopar d'home­natge al cre­a­dor de Pinotxo va tenir més bon final que el govern de Ber­lus­coni. Gràcies, sobre­tot, a les parau­les de l'Hubert Wiesse, con­se­ller dele­gat de Mont­blanc, a qui he d'agrair més que les plo­mes i el lli­bres, més que els sopars de bon beure i men­jar, aquell anunci del final, en rea­li­tat una pro­clama d'opti­misme i de con­fiança en el futur: “Pre­pa­reu-vos, perquè a Mont­blanc ja ens hem posat a tre­ba­llar en la ploma del 2017.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.