I perquè Sau no pot, que si no...

Avui, Pep Sala tornarà a interpretar les cançons de Sau al Palau de la Música Catalana. Ho farà amb la seguretat del recinte ple, amb l'alegria de saber que les cançons més conegudes de la banda continuen vigents entre els que van ser els seus seguidors, i amb la tristesa ja assumida que ell no podrà competir amb la gira apoteòsica que han fet els Sopa de Cabra amb tres Sant Jordi inclosos.

N'hi ha que em pregunten capciosament si alguna altra banda del rock català hagués pogut emular el bany de multituds dels de L'Empordà, i jo asseguro que en condicions similars (és a dir, de retorn després d'anys de silenci), com a mínim Els Pets i Sau ho haguessin aconseguit. Són les tres bandes que duen al darrere una càrrega sentimental i emocional més estesa entre el públic català. Els Sau, en el seu moment, havien omplert el Palau dels Esports, la Monumental i molts dels pavellons de les grans ciutats, i cançons com ara Boig per tu o El tren de mitjanit encara són himnes imprescindibles a qualsevol festa major del país.

Ningú sap què hagués passat si Carles Sabater no hagués abandonat aquest món ara fa dotze anys. Potser Sau hauria plegat i el Pep Sala s'hagués dedicat a treballar en solitari, mentre el Carles hagués triomfat com a actor de musicals. O potser haguessin seguit igual com aleshores, anar fent tots els projectes alhora. Potser haguessin creat un àlbum que els hagués dut a una segona era daurada –com la van viure Els Pets gràcies al Bon dia o els Sopa gràcies a Camins– o potser haguessin resistit amb el temps, sense grans estridències, com els Lax'n'Busto. En tot cas, m'atreveixo a dir és que si avui Sau hagués de tornar als escenaris amb Carles Sabater, després de deu anys d'haver abandonat la carrera, ompliria més d'un Sant Jordi. En qüestió de música mana més el cor i el sentiment d'identitat que cap test de qualitat i d'innovació estètica.