‘Caro' Paolo

Caro Paolo, conec la teva aversió als afa­lacs, però no em puc estar d'agrair-te la teva nova visita a Bar­ce­lona en com­pa­nyia de la for­mació com­pleta de músics que ves­teix a mida cada una de les teves històries fetes cançó. L'acordió de Mas­simo, el saxo baríton de Luca, el saxo alt de Clau­dio, el fagot de Lucio, les gui­tar­res de Nun­zio, Dani­ele i Luca i el violí de Pier­gi­or­gio, el con­tra­baix de Jino i la bate­ria de Di Gre­go­rio. Una excelsa orques­trina com la que des­crius en una de les teves noves cançons, aques­tes que for­men part del teu dar­rer disc, sí, aquest que has bate­jat amb el nom de Nel­son en home­natge al teu gos. I que, jun­ta­ment amb altres peces com Jee­ves, man­te­nen encesa la teva volença pel jazz clàssic i colos­sal. Una música que et per­met evo­car per­so­nat­ges com el bate­ria Chick Webb, a qui fas aparèixer en la cre­pus­cu­lar Gong.​oh. Un jazz, caro Paolo, al qual vas dedi­car un moment d'inti­mi­tat com­par­tida quan et vas posar al vibràfon reme­mo­rant els teus ini­cis a quar­tet amb el teu germà Gior­gio –per cert, feli­ci­tats pel teu disc Paolo Conte plays jazz, tota una reve­lació–. El pri­mer esglai, i no és una impressió per­so­nal sinó con­tras­tada amb la reacció del públic, va arri­bar ben d'hora. Tan bon punt vas enfi­lar el camí Sotto le ste­lle del jazz i ens vas con­duir Sotto la luna bruna a través del rogall de la teva veu opaca. Com sem­pre, va ser un plaer retro­bar-se amb el ser­vi­cial Fritz i el mis­teriós Max, i un goig aco­llir-se al prec de la cançó amb la qual vas rubri­car una altra vet­llada per al record, Via con me. Men­tre s'enfonsa el país de la bota en mans de les veline i de l'infaust Cava­li­ere, és un con­sol cons­ta­tar com L'Avoc­cato con­ver­tit en la metàstasi del cro­o­ner manté la dig­ni­tat i el talent ferms i intac­tes com els ves­ti­gis del Colos­seu.