A can Boquera hi ha novetat

El fundador i editor d'Onada Edicions, de Benicarló, Miquel Àngel Pradilla, doctor en filologia catalana, reconegut professor a la URV i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, em posa a les mans, amb emoció –i amb el mateix sentiment els rebo–, els llibres Primer la sang que l'aigua i Vivències ebrenques, tots dos de Montserrat Boquera Margalef, una xiqueta antropòloga, de l'Hospitalet de l'Infant, que des de 1996 ha portat a terme una llarga investigació a la recerca del segle XX a les Terres de l'Ebre.

Aquests llibres –fruit de la seva tesi doctoral en antropologia social i cultural– van ser presentats en primícia mundial diumenge passat a Móra d'Ebre, en el curs de la VI Fira del Llibre Ebrenc. Jo tenia l'autora al costat, no la coneixia personalment, però sabia pel doctorat historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló que hi estava treballant, dirigida pel catedràtic d'antropologia de la URV Joan Prat, que és qui prologa el primer d'aquests llibres, que porta el significatiu subtítol: Els pilars d'una nova identitat ebrenca. El segon d'aquests volums –subtitulat Fets quotidians de quan lo riu era vida– ve encapçalat per unes pàgines plenes de sentiment terral de Sánchez Cervelló, el qual, junt amb l'antropòleg asconenc Jordi Ferrús, va formar part del tribunal que, el febrer del 2007, va jutjar –diria que amb la màxima qualificació– la tesi doctoral de Montserrat Boquera.

El cas és que, amb aquestes últimes aportacions, de fa ben bé una quinzena d'anys, la bibliografia diversa i cada cop més completa sobre els avatars generals de les Terres de l'Ebre s'acumula a les biblioteques dels qui ens sentim afectats per tot el que passa en aquest territori dels nostres amors. És ben clar –i l'autora ho remarca– que quan un món s'ha perdut (amb la lentitud implacable, però sovint irreversible, amb què solen passar aquestes coses) vénen després les ganes de recuperar-lo simbòlicament i, en allò que es pugui, materialment. Cal dir de seguida que Boquera –amb l'extensa bibliografia consultada, els viatges realitzats i les múltiples converses mantingudes amb protagonistes dels vells i nous temps– ha escrit una massa documental de síntesi, que em sembla que pot ben bé qualificar-se d'exemplar, emotiva i compromesa.

En Primer la sang que l'aigua –lema explícit que va senyorejar moltes de les pancartes de les manifestacions de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, del 2000 al 2004, contra el PHN del PP–, l'autora hi dibuixa els tres grans moments històrics, sobretot a partir dels anys cinquanta del segle XX, que han marcat el procés social, històric i econòmic de tota aquesta àrea regional de l'Ebre, gran en extensió (l'antic bisbat de Tortosa) i intensa en conflictes. Així trobem, per exemple, «l'oblit del riu» al llarg ben bé de tres dècades (quan l'Ebre s'omplí de pantans, nuclears i d'abocaments de tota mena d'una societat agrària que l'Estat i les multinacionals industrialitzaren amb violència), trobem igualment, amb l'inici democràtic, el «despertar» d'aquestes Terres (un desvetllament sociològic que no s'ha vist acompanyat, sovint, per una equivalència de bona conducta per part de les administracions) i, en la darrera fase dels últims deu anys (coincidint amb el canvi de segle i amb un dels períodes més destructius de la mala globalització actual), l'autora ens assenyala –com és de tota evidència– com la gent del territori «va recuperar la seva veu», a través d'un esclat massiu d'indignació tan important com el fet de recuperar l'autoestima pels signes d'identitat propis, diferenciats del monopoli de la catalanitat històrica que la centralitat barcelonina ha volgut instaurar i exportar com a única.

El segon dels volums que comentem, Vivències ebrenques, és una relació elegíaca, sentimental i popular de tot el que es vivia a l'Ebre quan aquest era portador de vida, quan els seus paisans, en una agricultura pràcticament de subsistència, abans o després de la guerra, amb massificacions no presents encara, el tenien com un déu tutelar pel qual navegaven i del qual en treien, amb mesura, la seva substància.

En fi: quan, com deia el pare de Sánchez Cervelló, corder de Flix, «vam poder reflexionar sobre el que vam tenir, i sense remei vam perdre, sense saber que ho estimàvem», com recorda el seu fill al pròleg. Llibres per recordar el que fórem i per intuir que, després de molts sarabastalls, potser seria bo aproximar-nos-hi.