Ascendir fins al setè cel

Els con­tra­te­nors for­men part de ple dret del sis­tema estel·lar de l'òpera, i per cer­ti­fi­car-ho només calia con­tem­plar la llarga cua d'espec­ta­dors que espe­ra­ven Phi­lippe Jaroussky en aca­bar el con­cert al Liceu, cua doble­ment jus­ti­fi­cada per la sen­sa­ci­o­nal actu­ació del francès. Sense l'hedo­nista sen­su­a­li­tat d'un David Dani­els o la pene­trant inten­si­tat d'un Bejun Mehta, Jaroussky des­plega un tim­bre més cris­tal·lí que asso­leix una ple­ni­tud llu­mi­nosa en el regis­tre supe­rior. Amb suma intel·ligència musi­cal, el músic gal ha sabut tren­car amb l'eti­queta d'ange­li­cal, i si un volum mode­rat no sem­bla que el pre­des­tini a curt ter­mini als grans herois hände­li­ans, una tècnica supe­rior amb la qual ataca amb una fluïdesa extrema les agi­li­tats més embo­gi­des (sense l'efecte metra­lla­dora d'alguna famosa mezzo) li per­met abor­dar amb tremp les àries més enèrgi­ques.

El pro­grama pre­sen­tava una àmplia panoràmica sobre la pro­ducció operística de Händel, des de l'ini­cial Almira fins a la penúltima Ime­neo, amb títols con­so­li­dats i dues rare­ses, el pas­tic­cio Oreste i la sere­nata Il Par­nasso in festa, que obrien la vet­llada amb Jaroussky que posava el llistó a un nivell altíssim que no va bai­xar en cap moment. El con­tra­te­nor va fer justícia a la miríada d'afec­tes de la música de Händel, ja fos el plany com­mo­ve­dor d'Orfeo en la citada sere­nata, la des­es­pe­ració de Rada­misto, l'exul­tació (a un temps insà) d'Ari­o­dante o la dolçor de Rug­gi­ero a Alcina.

Jaroussky no va estar sol, tenia al seu cos­tat el luxe de l'Orques­tra Bar­roca de Fri­burg lide­rada des del violí per Petra Mülle­jans, copro­ta­go­nista amb tots els honors de l'èxit. Por­pora i Rinaldo van ser les pro­pi­nes abans que Jaroussky ens enviés flo­tant al setè cel amb un extàtic Ombra mai fu. I encara no n'hem bai­xat.