Niciesa

Pas­sar ver­go­nya ali­ena en un tea­tre és una experiència que no reco­mano gens. Es crea una situ­ació molt vio­lenta. Durant la funció de Cock va pas­sar exac­ta­ment això. Es tracta d'una obra extre­ma­da­ment vul­gar del dra­ma­turg anglès Mike Bart­lett. Sota una pàtina de pre­tesa comèdia s'hi amaga un text sim­plista i trampós fins a la medul·la, car­re­gat de pre­ju­di­cis sobre l'homo­se­xu­a­li­tat, d'idees estúpides o mani­pu­la­des sobre la iden­ti­tat sexual per pro­vo­car, de la manera més gro­llera pos­si­ble, la ria­lla que bro­lla de l'astra­ca­nada. El plan­te­ja­ment del des­propòsit és el següent: un home ha de triar entre la seva pare­lla actual, un altre home, i una dona de la qual se n'ha ena­mo­rat; però és incapaç de pren­dre una decisió. La prèvia pro­me­tia diàlegs àgils, engi­nyo­sos, una comèdia de gran volada amb situ­a­ci­ons còmiques ser­vi­des a un ritme tre­pi­dant, que no donen temps a res­pi­rar a l'espec­ta­dor i, en el súmmum de la pre­tensió, que parla sobre la iden­ti­tat. S'havia dit que la peça trans­cen­deix el seu títol pro­vo­ca­tiu, Cock (‘Polla'), per esde­ve­nir un entre­te­ni­ment eficaç i intel·ligent. No s'havia estre­nat mai al nos­tre país. Pot­ser no s'hi hau­ria d'haver estre­nat mai. Pot­ser Mike Bart­llett hau­ria d'haver viat­jat fins a Girona i assis­tir al com­bat de dra­matúrgia pro­ta­go­nit­zat per Gui­llem Clua i Jordi Gal­ce­ran i hagués après quel­com sobre com es cons­tru­eix una comèdia, sobre com fer que un text sigui àgil, amb diàlegs picats, amb ritme, car­re­gats d'humor intel·ligent, que retrata en clau d'humor una relació homo­se­xual, que no dife­reix gaire d'una hete­ro­se­xual pel que fa a l'essen­cial. Si ho hagués fet, no hau­ria tret del calaix, mai de la vida, una peça tan sum­ma­ment intrans­cen­dent i mal­des­tra com Cock, en què tot està mal cons­truït. Els per­so­nat­ges que pre­senta Bart­lett són cari­ca­tu­res, una colla d'imma­durs infan­ti­loi­des que és impos­si­ble aga­far per enlloc. No és d'estra­nyar, doncs, que Pau Roca, que no tenia el text inte­ri­o­rit­zat, faci un pro­ta­go­nista que passa des­a­per­ce­but, insuls, pusil·lànime, el con­trari que Albert Tri­ola, que opta per la sobre­ac­tu­ació i per fer un homo­se­xual este­re­o­ti­pat, histèric, his­triònic, insu­por­ta­ble, men­tre que Mar Ull­de­mo­lins és la ter­cera en discòrdia. Espe­ci­al­ment ridícula, en tots els sen­tits, és l'escena en què el pro­ta­go­nista des­co­breix –oh, sor­presa!– que les vagi­nes tenen pèl (!?). En aquest punt exacte de la funció, el més sen­sat és aixe­car-se i mar­xar. Marc Rodríguez i Ernest Ville­gas van neces­si­tar només tres hores per cons­truir dos homo­se­xu­als fantàsti­ca­ment ben defi­nits al tor­neig de dra­matúrgia –text :-), de Gui­llem Clua–, men­tre que Roca i Tri­ola han neces­si­tat tot un procés d'assa­jos i no se n'han sor­tit. De fet, el text tam­poc donava cap opor­tu­ni­tat. Diran que la gent reia. Aquest és el drama, que l'estultícia, la nici­esa, con­vida a la hila­ri­tat. Ha estat el pit­jor espec­ta­cle del fes­ti­val, amb diferència.