Kaurismäki fraternal i meravellós

Fa més de vint anys que van arri­bar des de Finlàndia les pri­me­res pel·lícules d'un cine­asta que, amb imat­ges aus­te­res, tras­pu­ava una mirada àcida sobre la soci­e­tat que es diluïa en la sim­pa­tia i fins la ten­dresa pels seus per­so­nat­ges: tre­ba­lla­dors explo­tats o a l'atur, bohe­mis anacrònics, rockers sense futur. Pas­sat aquest temps, Aki Kau­rismäki con­ti­nua més o menys fidel a una estètica des­pu­llada, tot i que pot­ser s'ha fet més pictòrica, i a una mirada, mal­grat que ell con­si­dera que, a mesura que s'ha tor­nat més escèptic i cínic, fa pel·lícules més toves. Ho va dir al dar­rer fes­ti­val de Canes, on va pre­sen­tar El Havre. Com si en el cinema que fa hi pro­jectés, encara, una espe­rança en la huma­ni­tat. És tova El Havre? Sí ho és, ho és a la manera de Cha­plin o d'una tra­dició del cinema francès por­ta­dora d'un rea­lisme poètic i a la vegada social. Tan­ma­teix, si ho és sobre­tot ho és a la manera del mateix Kau­rismäki, que alhora fa que no ho sigui a través del seu huma­nisme humorístic sense sen­ti­men­ta­lis­mes i dis­cur­sos mora­lis­tes.

El cas és que Kau­rismäki aporta amb El Havre una faula utòpica arre­lada en el món actual. El pro­ta­go­nista és un escrip­tor que, exi­liat a la ciu­tat portuària de Le Havre, ha renun­ciat a escriure per enllus­trar saba­tes. Vivint entre el car­rer, el bar de la can­to­nada i la casa que com­par­teix amb la seva dona, la gran Kati Outi­nen, Mar­cel Max (André Wilms, que va fer amb Kau­rismäki La vida de bohe­mia) enso­pega per atzar amb un nen africà que, esca­pat d'una batuda poli­cial d'immi­grants clan­des­tins, vol retro­bar la seva mare a Angla­terra. Tota una comu­ni­tat d'amics es posarà al ser­vei d'una causa justa en aquesta pel·lícula mera­ve­llosa i, per què no dir-ho, d'una joiosa fra­ter­ni­tat.