Evocació d'un calendari

En tenia un record vague, d'aquest Calen­dari dels page­sos. Més del con­ti­nent, de la seva apa­rença física, molt carac­terística, que del con­tin­gut. De fet, jo mai no l'havia lle­git ni con­sul­tat; tenia deu o dotze anys i eren els meus tiets que el repas­sa­ven sovint. Sobre­tot ell. Ella s'entre­te­nia més amb un parell de lli­bres, ales­ho­res ja vells i molt usats, que guar­da­ven, junt amb el calen­dari, en el calaix d'una tau­leta posada a la vora del foc. Un era El libro de los reme­dios del vir­tu­oso Fray Anselmo, estam­pat ori­ginària­ment el 1748 a Valla­do­lid i reimprès el 1914. Con­te­nia “rece­tas fáciles y pro­ba­das” per a gai­rebé qual­se­vol malura: “Para el mal del bazo (en catalán, melsa)”, “para curar la icte­ri­cia (fel sobre­ei­xit)”, “para curar las ampo­llas (but­llo­fes)”... Ara que ho penso, mai no he sabut perquè el mirava tant, la tieta, aquest lli­bre, si sem­pre que ens trobàvem mala­ment anàvem a cal metge.

L'altre lli­bre tenia efec­tes més pràctics. La cuy­nera cata­lana decla­rava, en el pròleg, el propòsit d'aju­dar els “caps de família” a pre­ve­nir el “gasto exor­bi­tant que'ls hi oca­si­o­nen cui­ne­res caprit­xo­ses i igno­rants; en pri­mer lloc, pel poc apro­fi­ta­ment i mal ús que's fa d'aquells pri­mers arti­cles indis­pen­sa­bles per a cou­rer les vian­des, i sego­na­ment, per la mala pre­pa­ració d'aques­tes, resul­tant-ne, per aquests motius, alta­ment per­ju­di­cats, no sols els interes­sos, sinó que també la salut de les famílies”. D'autor no iden­ti­fi­cat, man­cat d'alguns fulls, aquest exem­plar de la cuy­nera havia estat imprès a Bar­ce­lona per Cli­ment Oli­veró abans del 18 de juny del 1932: datada aquest dia hi figu­rava en el lli­bre una nota manus­crita de la meva àvia, pre­su­mi­ble­ment la pri­mera usuària del volum.

En puc ofe­rir tan­tes dades, d'aquests dos lli­bres, perquè encara els con­servo. No passa el mateix amb cap dels exem­plars del calen­dari que, un any rere l'altre, s'ana­ven amun­te­gant en el calaix d'aque­lla tau­leta. No puc asse­gu­rar, doncs, que el Calen­dari dels page­sos 2012 que vaig com­prar dimarts pas­sat al Happy Books del car­rer Pelai, a Bar­ce­lona, sigui idèntic a aquells que entre­te­nien el meu tiet, però s'hi ha d'assem­blar molt. Per què sinó, només de veure'l, havia de por­tar-me aquests records, la por­tada, tants anys després i en un esce­nari tan dife­rent? El fullejo una estona i de seguida m'adono què hi ha de subs­tan­ci­al­ment dife­rent entre els dos calen­da­ris: l'idi­oma. El que jo recor­dava era en cas­tellà; coses del fran­quisme, natu­ral­ment. Però el con­tin­gut no ha variat gaire; l'alma­nac inclou de forma gai­rebé inva­ri­a­ble la mateixa infor­mació, no des dels anys sei­xanta del segle pas­sat, sinó des de l'apa­rició, en català, el 1861: hi ha mul­ti­tud de dades astronòmiques (els eclipsis o la visi­bi­li­tat dels pla­ne­tes), reli­gi­o­ses (el san­to­ral o les fes­tes de pre­cepte), comer­ci­als (fires i mer­cats set­ma­nals) i fes­ti­ves (totes les fes­tes majors, fixes i movi­bles).

Es com­ple­menta amb arti­cles sobre el món rural i la cul­tura popu­lar. Enguany n'hi ha un sobre la cobla, a la qual s'augura un futur bri­llant més enllà de la sar­dana. O un altra sobre les tre­men­ti­nai­res, el vell ofici d'anar pel món que les dones de la vall de la Vansa i Tui­xent (a l'Alt Urgell) prac­ti­ca­ven acom­pa­nya­des d'una filla o una néta. I si no en tenien cap, cer­ca­ven la com­pa­nyia d'una altra dona o llo­ga­ven una nena. Hi ha, encara, un calen­dari de frui­tes de tem­po­rada, molt interes­sant ara que a les boti­gues tro­bem pomes durant tot l'any. Hi ha, en fi, mul­ti­tud de refranys, un judici en vers del pas­sat 2011 (“Als hos­pi­tals, reta­lla­des, / i també a l'ense­nya­ment; / què serà, ai!, de nosal­tres, / quan ens tro­bem mala­ment!”) i una pre­visió gens fala­guera per a enguany, ins­crita en la roda perpètua de la por­tada: “Si la Roda ens anun­cia / que estèril l'any serà / actuem amb picar­dia: / l'hem de ben admi­nis­trar.” Doncs això.