La imatge com a revulsiu

L'aparició de la televisió pública catalana va il·luminar els horitzons de moltes persones i de moltes realitats socials. L'invent era nou i donava marge per a les esperances, i s'hi van dipositar pel broc gros. D'una manera natural, o una mica per la cabota, com és el cas de la música per a cobla i la sardana, que per acreditar la condició d'objecte televisiu van precisar d'una festa popular (per no dir-ne manifestació obertament reivindicativa) per obtenir-hi un espai. El lideratge del sardanisme institucional va ser oportú i el suport social del tot necessari per vèncer els prejudicis d'alguns responsables tranuitats pretesament glamurosos que hi posaven pals a les rodes. Des d'aleshores la presència de la cobla i la sardana hi ha estat constant. Atzarosa, però constant.

Al llarg dels anys la graella de Televisió de Catalunya ha presentat algun accident com ara Aplecs i ballades, brillant exemple del que no s'ha de fer mai en televisió, però propostes com ara Sardana i Nydia han contribuït no només a divulgar el fet musical per a cobla i l'evolució de la sardana i la dansa catalana, sinó que els han impulsat amb projectes audiovisuals extraordinaris que han actualitzat moltes de les seves bases més arrelades. Però renovar-se o morir. És una premissa que convé tenir molt clara com a argument vital en qualsevol àmbit i que en matèria de comunicació es converteix en un principi indefugible. Ara Nydia i Rodasons es transformen en La Sonora, gran nom per a una gran realitat, la musical i la de l'expressió dansada, amb què a partir d'aquest vespre s'obrirà una finestra als salons de tot el país per il·luminar les ments més clarividents. Amb so, amb moviment i amb idees, que TVC ofereix des del 33 en un horari de caràcter generalista, apte per a tots els qui es vulguin deixar impressionar.