Vidal Vidal
L'entrevista
“La ficció em fa sortir el costat emotiu i líric”
El protagonista de Nit Endins és un crític gastronòmic a qui agraden els McDonalds. Això em sona...
Sí, jo també escric sovint sobre restaurants i he reconegut en molts articles la meva afició pel menjar ràpid, que té unes propietats gastronòmiques determinades sobre les quals també es pot parlar. La diferència és que ell és un crític corrupte, jo no ho sóc pas [riu irònicament]. Ell també és historiador de formació i s'ha dedicat al periodisme. Potser s'assembla a mi, però no sóc jo.
La història gira al voltant del Sant Drap. Què és això?
És una relíquia que va estar durant segles a Lleida, el bolquer del nen Jesús, amb la guerra va desaparèixer misteriosament. Fa uns pocs anys va arribar la notícia que la tenien a la parròquia d'Escalona del Prado, a Segòvia. Jo mateix, per motius professionals, vaig fer a principi dels anys dos mil un viatge allà per comprovar si era cert. En la novel·la, el protagonista també fa el viatge a la recerca d'aquest objecte, de Lleida a Castella i acaba a Portugal.
Una road movie de Lleida a Lisboa?
És una novel·la introspectiva, que avança a ritme de jazz, de fado, de Frank Sinatra. La definiria com una novel·la de realisme líric. El protagonista se sent fracassat, el seu matrimoni s'ha trencat, professionalment es troba en un cul-de-sac i sobretot el fa patir haver-se separat del seu fill, amb qui ara només pot estar en dies puntuals. És un cant a la paternitat.
Vostè és un articulista irònic, mordaç. Sorprèn aquest to més íntim.
La ficció em fa sortir el meu costat més emotiu, més líric. En la novel·la hi ha tristesa i malenconia, tot i que també ironia. I erotisme. I la ciutat de Lleida, és clar.
Lleida necessita relat, èpica?
La meva és una modesta contribució en aquesta direcció. Lleida és una referència constant per a mi. En aquesta novel·la i les anteriors. A Nit Endins, Lleida no és un simple complement, és l'objecte de la novel·la, és un dels protagonistes. Sempre he estat lleidatanista, no només de la ciutat sinó de les terres de Lleida, en els llibres, en els articles als diaris, quan he estat a l'administració.
Amb el canvi de govern, va escriure uns articles memorables explicant amb una ironia àcida el malestar d'aquell a qui toca plegar. Els polítics no acostumen a ser tan sincers.
Va ser una manera de socialitzar el dolor [riu]. Però és que jo ho poso tot, agradi o no. Faig un mínim de quatre articles per setmana i això és molta literatura del jo, un lligam estret amb la realitat. Això m'acaba afectant també com a novel·lista. Em documento de molts detalls perquè tot encaixi amb la realitat. Si escric sobre una nit, miro al calendari si hi havia lluna plena o no. Quan escric necessito tocar de peus a terra.