El Bruckner de Barenboim

Tal i com ens recordava el company Xavier Cester en l'abrandada presentació prèvia al concert que se sol fer en els concerts del cicle Palau 100, Baremboim té dos enregistraments complets de les simfonies de Bruckner, un amb la Simfònica de Chicago i l'altre amb la Filharmònica de Berlín, fet que el fa realment un expert en l'obra orquestral del compositor austríac. I això va quedar ja palès des dels primers compassos de la Simfonia núm. 3 (versió 1877) en què extreia gran claredat d'una obra complexa en la qual s'han esberlat no pocs intents de directors que comencen o que d'altres han enfosquit fins a fer-la incomprensible. Des del primer moment, el lirisme profund i la visió paisatgística d'Anton Bruckner ens van arrabassar l'atenció. Aquest compositor que, en paraules de Claudio Magris, quan trepitjava els indrets on va viure deia que “el seu art neix de la reverència pel paisatge austrobohemi dolç i idíl·lic (...) al bosc, la vida es converteix i es transforma, però amb un ritme tan lent que sembla immòbil a l'individu singular i li dóna el sentit de l'eternitat”. La simfonia que va dedicar a Wagner, amb subtilíssimes referències a la música del compositor, va sonar esplèndida en mans d'una orquestra aplicada, de la mà d'un director amatent a tots els matisos. Amb el valor afegit de que la Staatskepelle Berlin és una bona orquestra però sense el luxe sonor de les grans. Amb ella Baremboim ha anat fent els darrers anys totes les simfonies de Bruckner per poder-les presentar seguides el més de juny al Musikverein vienès en ocasió dels dos-cents anys de la sala.

La sessió va començar de manera molt austera amb el Concert per a piano i orquestra núm. 26 K.537 anomenat de la Coronació perquè va ser interpretat a Frankfurt amb motiu de les celebracions de l'ascensió al tron imperial de Leopold II. Baremboim una mica dur de pulsació, potser reflectint el so del pianoforte que sens dubte devia utilitzar Mozart i també esclau d'una escriptura pianística molt escarida, ja que quan la tocava ho feia segons la inspiració del moment. Només en les cadències que donen més llibertat a l'intèrpret vam reconèixer el segell personal del pianista, així com en un Allegretto més íntim i més líric. Va valer la pena escoltar aquest concert i aplaudir el solista perquè va donar ocasió a una propina meravellosa: l'Impromptu en si bemoll major op. 147 núm. 3, conegut també com a Variacions Rosamunde. La versió d'aquest pianista, nascut el 1942, va ser antològica, a l'alçada, i potser amb avantatge, de les venerades d'Alfred Brendel o de Wladimir Horowitz.