cultura

Crítica

jazz

Mesura i excés

La bona entesa entre el pia­nista Manel Camp i el saxo­fo­nista Lli­bert For­tuny, bri­llants expo­nents de dues gene­ra­ci­ons del jazz català, els ha engres­cat en una nova aven­tura en què la seva apli­cació del llen­guatge de la impro­vi­sació ha recai­gut sobre alguns dels títols més recognos­ci­ble del cançoner popu­lar. Bate­jada amb el nom de Popu­lina, la pro­posta va tenir a l'Audi­tori un resul­tat desi­gual. El pri­mer tram, amb peces com El tes­ta­ment d'Amèlia i Mun­ta­nyes del Canigó, va estar mar­cat per una con­tenció que difícil­ment per­me­tia a les adap­ta­ci­ons asso­lir una vida pròpia que les dis­tingís de les ori­gi­nals. Clar que l'excel·lència com a ins­tru­men­tis­tes del duet ofe­reix totes les garan­ties per a delec­tar-se des de la ves­sant estètica i el caliu íntim i acústic que sug­ge­reix la for­mació, però a aques­tes alçades el grau d'exigència recla­mava una sor­presa més enllà de la cor­recció i la pul­cri­tud en les for­mes. La sor­presa va arri­bar, tot i que enlloc d'acti­var l'entu­si­asme va ali­men­tar un cert des­con­cert. Va ser quan Lli­bert es va des­pen­jar el tenor i va posar en marxa una andròmina dels 80 ano­me­nada Midi i màxim expo­nen­cial del so sin­te­tit­zat. De la con­tenció es va pas­sar a l'excés en un tres i no res. Enmig del des­ga­vell de notes i l'allau de fra­se­jos s'intuïen L'Empordà i cançons de rock català. Camp va dei­xar d'aca­ro­nar el piano per ini­ciar una cursa damunt les tecles i la sere­nor va dei­xar pas a una tem­pesta que va agrair un final on tot va tor­nar a lloc.

Manel Camp-Llibert Fortuny
L'Auditori (Sala 3), 13 de gener


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.