cultura

De la masia al món

Miró o Picasso? Picasso i, cada cop més, Miró (Jordi Mayo­ral).
Un poeta. Miquel Martí i Pol (J.M.).

Un músic. Bruce Springs­teen (J.M.).
Triï un segle. XXI (J.M.).
La seva obra més esti­mada. La cúpula de l'ONU de Miquel Bar­celó, a Gine­bra (J.M.).
Una peça que mai no es ven­dria. El repte és tro­bar una peça millor cada dia (Edu­ard Mayo­ral).
Quina ciu­tat repre­senta l'art? Bar­ce­lona i Nova York (E.M.).

L'art ha d'estar sub­ven­ci­o­nat? Depèn del model d'estat (E.M.).

Per què la gent ha de com­prar art? Per plaer i per inversió (E.M.).
Com seria el món sense art? Més pobre (E.M.).


Avís molt impor­tant: és gai­rebé impos­si­ble man­te­nir una con­versa amb algun mem­bre de la família Mayo­ral i no par­lar del Barça. Són uns fanàtics de l'equip culer. És fàcil tro­bar-hi una lògica interna: la gale­ria Mayo­ral té, en certa manera, el mateix espe­rit del fut­bol blau­grana. La mateixa filo­so­fia, que diria el mes­tre Cruyff. Par­lant clar i català, que és com a ells els hi agrada par­lar, per què per­dre el temps fit­xant estre­lles estran­ge­res si el millor del món ho tenim a casa mateix? En l'onze titu­lar de la gale­ria Mayo­ral, no en fal­ten pas, de pri­me­res espa­ses de l'art de fora, però quan sur­ten a jugar és per reforçar i per fer encara millors els talents de casa. Que què tenim? Que de quins talents par­lem? Dels millors, per si encara no ha que­dat prou clar: Picasso, Miró, Dalí, Tàpies, Plensa, Bar­celó. Perquè, és que algú es pensa que hi ha alguna diferència entre la Masia de Miró i la Masia del Barça?

El cul­pa­ble d'aquest apas­si­o­nat idil·li amb el món de l'art és Manel Mayo­ral, un home nas­cut a Verdú (1944) i bre­gat al camp. És curiós que un dels gale­ris­tes més ele­gants de Bar­ce­lona, fàcil de con­fon­dre amb un autèntic senyor de Bar­ce­lona, tin­gui unes arrels tan pro­fun­des en la page­sia. Però així és, i no el sen­ti­ran pas rene­gar-ne, dels seus orígens. En els orígens de tota bona història sem­pre hi surt la masia, ja ho veuen.

Una altra cosa és que el camí hagi estat fàcil i ràpid de fer. Tot va començar fa més de 30 anys en un casa­lot del nucli antic de Tar­ra­gona, en una petita boti­gueta de bro­can­ters, L'Anti­quari, i amb un home sem­pre car­re­gat de tras­tos amunt i avall. La febre dels Jocs Olímpics va empènyer la família Mayo­ral a emi­grar a la capi­tal, on el 1988 van obrir gale­ria (25 metres qua­drats!) al Bou­le­vard Rosa i, dos anys després, amb el negoci ja ben apun­ta­lat, es van tras­lla­dar al rovell de l'ou de les gale­ries, a Con­sell de Cent, en un dels espais més bonics per expo­sar de tot el car­rer. Tot va començar amb pin­tura cata­lana clàssica, que és el que dema­nava lla­vors el mer­cat, i més tard es va mutar en art del més alt nivell inter­na­ci­o­nal.

Més de vint anys després de fer el gran pas, animo el gale­rista a par­ti­ci­par en aquesta sèrie, però qui em rep són els seus dos fills, l'Edu­ard i el Jordi, perquè ja fa qua­tre anys que, a poc a poc, van assu­mint més res­pon­sa­bi­li­tats per dur les reg­nes de la gale­ria, després d'un període de for­mació al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú, el pro­jecte on la família Mayo­ral ha dipo­si­tat el seu cor des del 2004 (la Cris­tina, l'altra filla, n'és la direc­tora). El pare ni s'ha jubi­lat, ni pensa fer-ho, ni es desentén de res, però veu tot cofoi com el relleu de la seva aven­tura està garan­tit.

A més, qui haurà de dis­se­nyar el nou model de la gale­ria del segle XXI seran les noves gene­ra­ci­ons, i en això l'Edu­ard i el Jordi hi estan total­ment ficats i cap­fi­cats. Duen al seu ADN l'estil de la gale­ria Mayo­ral, un estil que va de remar i remar i que té per aliat incon­di­ci­o­nal l'art més con­sa­grat del país. “Nosal­tres cre­iem en els nos­tres grans artis­tes i la nos­tra màxima ambició és expor­tar-los”, emfa­sitza Jordi Mayo­ral. Expor­tar-los amb aires entu­si­as­tes perquè no hi ha res més que els faci tanta il·lusió que pre­su­mir de plan­ter i dei­xar el món boca­ba­dat amb els pun­tals de la cre­ació artística cata­lana. Un estil que els fun­ci­ona, ja que un 70% de les ven­des les fan a fora.

Bons amics de Bar­celó, a la saga Mayo­ral els ser­veix bé per tre­ba­llar un dels crits de guerra de l'artista mallorquí: “No vull repre­sen­tar les coses, vull fer-les.” I és que en el negoci de l'art, en calen, d'acci­ons deci­di­des. Tot­hom s'hi juga molt. Ningú hi vol per­dre diners. I no hi ha boles de vidre màgiques. “Per fer val­dre el valor inver­sor, cal mimar molt els valors emo­ci­o­nals i cul­tu­rals de l'art”, adver­teix el tàndem Mayo­ral. I aquest és el par­tit que volen gua­nyar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.