De la masia al món
Miró o Picasso? Picasso i, cada cop més, Miró (Jordi Mayoral).
Un poeta. Miquel Martí i Pol (J.M.).
Un músic. Bruce Springsteen (J.M.).
Triï un segle. XXI (J.M.).
La seva obra més estimada. La cúpula de l'ONU de Miquel Barceló, a Ginebra (J.M.).
Una peça que mai no es vendria. El repte és trobar una peça millor cada dia (Eduard Mayoral).
Quina ciutat representa l'art? Barcelona i Nova York (E.M.).
L'art ha d'estar subvencionat? Depèn del model d'estat (E.M.).
Per què la gent ha de comprar art? Per plaer i per inversió (E.M.).
Com seria el món sense art? Més pobre (E.M.).
Avís molt important: és gairebé impossible mantenir una conversa amb algun membre de la família Mayoral i no parlar del Barça. Són uns fanàtics de l'equip culer. És fàcil trobar-hi una lògica interna: la galeria Mayoral té, en certa manera, el mateix esperit del futbol blaugrana. La mateixa filosofia, que diria el mestre Cruyff. Parlant clar i català, que és com a ells els hi agrada parlar, per què perdre el temps fitxant estrelles estrangeres si el millor del món ho tenim a casa mateix? En l'onze titular de la galeria Mayoral, no en falten pas, de primeres espases de l'art de fora, però quan surten a jugar és per reforçar i per fer encara millors els talents de casa. Que què tenim? Que de quins talents parlem? Dels millors, per si encara no ha quedat prou clar: Picasso, Miró, Dalí, Tàpies, Plensa, Barceló. Perquè, és que algú es pensa que hi ha alguna diferència entre la Masia de Miró i la Masia del Barça?
El culpable d'aquest apassionat idil·li amb el món de l'art és Manel Mayoral, un home nascut a Verdú (1944) i bregat al camp. És curiós que un dels galeristes més elegants de Barcelona, fàcil de confondre amb un autèntic senyor de Barcelona, tingui unes arrels tan profundes en la pagesia. Però així és, i no el sentiran pas renegar-ne, dels seus orígens. En els orígens de tota bona història sempre hi surt la masia, ja ho veuen.
Una altra cosa és que el camí hagi estat fàcil i ràpid de fer. Tot va començar fa més de 30 anys en un casalot del nucli antic de Tarragona, en una petita botigueta de brocanters, L'Antiquari, i amb un home sempre carregat de trastos amunt i avall. La febre dels Jocs Olímpics va empènyer la família Mayoral a emigrar a la capital, on el 1988 van obrir galeria (25 metres quadrats!) al Boulevard Rosa i, dos anys després, amb el negoci ja ben apuntalat, es van traslladar al rovell de l'ou de les galeries, a Consell de Cent, en un dels espais més bonics per exposar de tot el carrer. Tot va començar amb pintura catalana clàssica, que és el que demanava llavors el mercat, i més tard es va mutar en art del més alt nivell internacional.
Més de vint anys després de fer el gran pas, animo el galerista a participar en aquesta sèrie, però qui em rep són els seus dos fills, l'Eduard i el Jordi, perquè ja fa quatre anys que, a poc a poc, van assumint més responsabilitats per dur les regnes de la galeria, després d'un període de formació al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú, el projecte on la família Mayoral ha dipositat el seu cor des del 2004 (la Cristina, l'altra filla, n'és la directora). El pare ni s'ha jubilat, ni pensa fer-ho, ni es desentén de res, però veu tot cofoi com el relleu de la seva aventura està garantit.
A més, qui haurà de dissenyar el nou model de la galeria del segle XXI seran les noves generacions, i en això l'Eduard i el Jordi hi estan totalment ficats i capficats. Duen al seu ADN l'estil de la galeria Mayoral, un estil que va de remar i remar i que té per aliat incondicional l'art més consagrat del país. “Nosaltres creiem en els nostres grans artistes i la nostra màxima ambició és exportar-los”, emfasitza Jordi Mayoral. Exportar-los amb aires entusiastes perquè no hi ha res més que els faci tanta il·lusió que presumir de planter i deixar el món bocabadat amb els puntals de la creació artística catalana. Un estil que els funciona, ja que un 70% de les vendes les fan a fora.
Bons amics de Barceló, a la saga Mayoral els serveix bé per treballar un dels crits de guerra de l'artista mallorquí: “No vull representar les coses, vull fer-les.” I és que en el negoci de l'art, en calen, d'accions decidides. Tothom s'hi juga molt. Ningú hi vol perdre diners. I no hi ha boles de vidre màgiques. “Per fer valdre el valor inversor, cal mimar molt els valors emocionals i culturals de l'art”, adverteix el tàndem Mayoral. I aquest és el partit que volen guanyar.