Sergent Pop

Dins d'aquesta nova edat d'or del pop català, a Pul­po­pop li ha tocat el paper, sem­pre neces­sari, de l'ele­ment irre­ve­rent i poètica­ment ago­sa­rat. Però rere la seva imatge estra­folària, hi ha dos cre­a­dors que donen molta importància a les cançons, com a peti­tes peces d'orfe­bre­ria musi­cal i poètica a les quals dedi­quen hores de tre­ball paci­ent. En rea­li­tat, no és tan estrany que els Pul­po­pop es pre­sen­tin a l'esce­nari –i a les entre­vis­tes– ves­tits amb uni­for­mes que recor­den els del Club de Cors Soli­ta­ris del Ser­gent Pep­per: en Pau (la música, el seny apa­rent) i l'Edgar (la paraula, la rauxa con­tro­lada) són, en essència, uns amants dels clàssics, començant pels Beat­les, als quals home­nat­gen en el seu Pul­po­pop jardí, relec­tura lúdica de l'Octo­pus's gar­den de Ringo. El joc és impor­tant per a Pul­po­pop, un grup que juga amb les parau­les, els estils, les idees i el públic, al qual fan cri­dar “figa!” com qui crida “inde­pendència!”. Reforçats amb ten­ta­cles pode­ro­sos –secció de ritme i tres vents– i amb el seu pro­duc­tor, Miqui Puig, beneint-los des del públic, Pul­po­pop va ofe­rir un espec­ta­cle dinàmic i diver­tit, en què cançons com ara Cuit ben cuit!, No me la puc treure del cap i Vull voler volar van dei­xar clar que això no és cap broma.