Contes d'incert acabament

Per qüestions personals que no fan al cas, o potser sí, conec força bé el projecte que afecta els edificis que envolten la plaça Pompeu Fabra. Sóc dels que va sentir de viva veu allò d'acollir-se al faraònic pla de l'entorn de la plaça o veure's expropiat en un termini no superior a sis anys. És clar que aleshores encara el món no havia fet un pet, malgrat que ens quedaven hores per precipitar-nos a l'abisme del crac immobiliari. Que segurs que n'estaven aquells polítics, del moment en què per reial decret s'imposaria una reforma urbanística d'unes dimensions bestials! Tal és l'arrogància dels homes al poder.

Han passat cinc o sis anys mal comptats des d'aquell moment i ja no és que el més calent sigui a l'aigüera, sinó que Justícia ha esborrat, de moment, el pla del mapa de Badalona; bàsicament perquè deixa sense efecte les unitats d'actuació –la parcel·lació del conjunt d'illes
de cases en unitats més petites– que eren la base de l'invent.

Val a dir que la crisi immobiliària i econòmica va ser qui primer es va carregar un planejament urbanístic que, tal com estem, serà inviable els pròxims deu anys (tirant curt); això si no és que l'han de refer –i podríem apostar-hi un pèsol, sense por de perdre'l, que hauran de redibuixar la planificació de cap i de nou.

D'això se'n diu visió estratègica... La mateixa que ha fet que la ciutat tingui aturades les reformes de Francesc Macià per una banda i Francesc Layret per l'altra –per no parlar de la zona del canal del port.

El pecat original de tant de desgavell urbanístic, de tantes anades i vingudes, es troba en una ambició desmesurada i una falta de diàleg amb els ciutadans. Ambició per ser el que no es pot ser –Badalona no té els recursos financers de Barcelona per refer grans zones en un pim-pam– i una excessiva tendència a tirar pel dret sense preguntar als afectats. Aquesta manera de fer, que barreja l'egocentrisme del polític amb la tendència natural a creure's Déu de certs tecnòcrates de l'administració badalonina, fa que tinguem carrers que fa segles que esperen una reforma que no se
sap quan arribarà. Els perjudicats, però, els ciutadans. I això que governen per a nosaltres... Gràcies.