cultura

“No vull que la gent vegi el film, sinó que el visqui”

Si amb Buried sor­tia airós del repte de rodar una pel·lícula sen­cera dins d'un taüt, amb Llums ver­mells, que s'estrena avui als cine­mes, Rodrigo Cortés (Pazos Her­mos, Ourense, 1973) té un des­a­fi­a­ment encara més difícil: no dece­bre les expec­ta­ti­ves pro­vo­ca­des per aquell èxit inter­na­ci­o­nal. Ho intenta amb aquest thri­ller psi­cològic que mul­ti­plica el pres­su­post de Buried, amb un repar­ti­ment que inclou Robert de Niro i Sigour­ney Wea­ver.

El cognom de la pro­ta­go­nista, Sigour­ney Wea­ver, és un home­natge a l'escrip­tor Ric­hard Mat­he­son?

Sí, hi té molt a veure. Mat­he­son és un autor que admiro molt perquè és capaç d'uti­lit­zar uns deter­mi­nats plan­te­ja­ments genèrics amb una apa­rent falta de pre­ten­si­ons i, tan­ma­teix, cre­ant res­sonàncies al·legòriques de pri­mer ordre que ens par­len del món i de la psi­co­lo­gia de l'ésser humà. El dia­blo sobre rue­das, Soy leyenda, El hom­bre men­guante i La casa infer­nal par­tei­xen de pre­mis­ses molt sen­zi­lles, però arriba a extrems de res­sonància sobre el conei­xe­ment del món i de la gent que com a lec­tor em resul­ten extra­or­dinària­ment admi­ra­bles. El cognom de Mar­ga­ret és un tri­but directe al mes­tre.

De la docu­men­tació per fer aquesta pel·lícula han sor­tit dos guions, Llums ver­mells i Emergo. Donen tant de sí els fenòmens para­nor­mals?

Sí, i més! He estu­diat dot­ze­nes de lli­bres, tones de mate­rial sonor i imat­ges... Estàs estu­di­ant una feno­me­no­lo­gia que resulta apas­si­o­nant des del punt de vista cine­ma­togràfic, sobre­tot els com­ple­xos pro­ces­sos psi­cològics que les creen i les expli­quen. Al final un està par­lant dels meca­nis­mes de per­cepció del cer­vell humà, i del sis­tema de cre­en­ces al qual deci­dim aco­llir-nos per creure allò que ens resulta més còmode creure. Això és un camp ines­go­ta­ble, perquè és el camp de la per­cepció i la psi­que humana, que no té límits clars.

Podem dir que Buried tracta del que passa dins del taüt i Llums ver­mells del que passa dins de la ment?

Sí, al final tot passa dins d'una caixa, sobre­tot per una obsessió per­so­nal que tinc de trac­tar de con­ver­tir les pel·lícules en experiències, no només per ser vis­tes. En aquest sen­tit, són pro­pos­tes molt sub­jec­ti­ves, en què, abans o després, un es veu abo­cat al cer­vell d'algun dels pro­ta­go­nis­tes, es veu obli­gat a viure les coses com ell, amb la mateixa sen­sació de cris­pació o ansi­e­tat. Això fa que esde­vin­guin experiències sub­jec­ti­ves en pri­mera per­sona, i que la gent surti de la sala amb la sen­sació no d'haver-ho vist, sinó d'haver-ho vis­cut.

Deia que el repte de Buried era rodar una pel·lícula amb l'estil d'Indi­ana Jones dins d'un taüt. Quin era el repte de Llums ver­mells?

Si el repte de Buried era fer una pel·lícula dins d'una caixa, el de Llums ver­mells era fer una pel·lícula fora d'una caixa. Al final les com­pli­ca­ci­ons són molt sem­blants, en el sen­tit que un se ser­veix dels meca­nis­mes nar­ra­tius per trac­tar de con­duir l'atenció i les emo­ci­ons de l'espec­ta­dor, i con­ver­tir cada seqüència en la millor versió pos­si­ble de si mateixa, de manera que l'impacte en l'espec­ta­dor sigui el màxim. Importa molt poc on pas­sen les coses, en una caixa, a la selva tro­pi­cal o en una ciu­tat del mitjà oest com passa en aquest cas. O si tens un actor o 72. Al final tens una sèrie de pro­ble­mes con­ca­te­nats que has de resol­dre d'un en un. Mai és més com­pli­cat fer les coses depe­nent de l'on. Al final depèn del què.
I del qui... Com va ser de com­pli­cat tre­ba­llar amb estre­lles nord-ame­ri­ca­nes com ara Robert de Niro i Sigour­ney Wea­ver?
És difícil ser a la cresta de l'onada durant anys sent un cretí. Si són tan bons és perquè tenen un conei­xe­ment pro­fund de la seva dis­ci­plina. El seu com­por­ta­ment va ser el més opo­sat que es pot ima­gi­nar res­pecte al d'un divo.
Robert de Niro té fama de ser una per­sona tímida i tan­cada...

No és exac­ta­ment tímid. És una per­sona de molt poques parau­les. Si pot fer ser­vir una frase de set parau­les en lloc de dotze, ho farà. I si diu les dues pri­me­res i la com­ple­tes, t'ho agrairà. Però no és poruc ni tímid, sim­ple­ment és molt tan­cat en si mateix, molt cal­mat, i si diu alguna cosa és perquè és impor­tant i mereix ser dita. Té un gran con­trol de la seva paraula i molt poques ganes de mal­ba­ra­tar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Luces rojas

«Luces rojas»

Gènere: Thriller
Direcció: Rodrigo Cortés.
Intèrprets: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert de Niro, Elisabeth Olsen.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a