Guitarres que ploren

D'artistes com ell se n'han parit ben pocs, parafrasejant el poeta Estellés en la veu del gran Ovidi Montllor. I és que la rellevància d'Enrique Morente desborda etiquetes, estils o gèneres precisos. El flamenc va ser la seva via d'expressió natural, l'art on va canalitzar la seva inquietud creativa. Però a l'hora de projectar-la resultava proverbial la seva capacitat per arribar a profans i a experts de qualsevol tendència i deixar l'empremta inesborrable que delata l'essència d'un geni. Una clara mostra de la transversalitat del seu llegat l'ha deixat palesa una formació tan extraordinària com Los Evangelistas. Creada a partir de la unió de Lagartija Nick i Los Planetas, dues bandes de referència de l'escena alternativa del rock censats a la mateixa Granada d'on era fill el ronc de l'Albaicín, la proposta del grup transporta a la cruesa i la distorsió de les seves guitarres endollades la intensitat tel·lúrica i abassegadora del seu cante. Són guitarres que ploren la seva absència al mateix temps que imploren el seu record. Un plany esfereïdor i sincer que, malauradament, no es pot dir que tingués en els condicionants acústics del Palau el seu millor aliat. En molts moments la uniformitat i el volum del so amplificat impedien distingir una cançó d'una altra, i encara que la dicció arrossegada de Jota sempre ha dificultat la comprensió d'allò que canta, aquí es convertia ja en feina impossible. Convertida la trinxadora ultrasònica en un mantra eixordador, la llum es va fer quan després d'una petita pausa va aparèixer la cantaora Carmen Linares amb la seguiriya Delante de mi madre. I la vetllada va culminar amb la presència de Soleá Morente (Yo, poeta decadente i La Estrella) com a hereva d'un crit que esdevé irrepetible.