Ciència directorial

Sor­tir indemne d'una novena sim­fo­nia de Mah­ler és impos­si­ble, sobre­tot amb una lec­tura com l'oferta per l'Orques­tra Naci­o­nal de França i Dani­ele Gatti. Això no vol dir que fos el Mah­ler més emo­ci­o­nal pos­si­ble; el camí del direc­tor italià va ser un altre: abans que sobre­car­re­gar el dis­curs d'inten­ci­ons expres­si­ves, Gatti va optar per bas­tir una impe­ca­ble cons­trucció musi­cal en què l'assem­blatge de les peces era la gene­ra­dora d'emoció. Va ser una mil·limètrica mise en place de la par­ti­tura gràcies a una ciència direc­to­rial de pri­mer ordre, en la qual va tenir un paper no menor la col·locació d'una orques­tra en osmosi amb el seu titu­lar: vio­lins a esquerra i dreta del podi, metalls sepa­rats i con­tra­bai­xos en bate­ria entre la fusta i la per­cussió.

Aquesta dis­po­sició afa­vo­ria la volun­tat de Gatti de fer evi­dents, fins i tot en els moments de major den­si­tat polifònica, totes les veus que con­cor­ren en la sim­fo­nia. Va ser la qua­dra­tura del cer­cle: un so pastós i alhora trans­pa­rent, que pre­fe­ria els can­tells arro­do­nits a les bri­llan­tors des­a­fo­ra­des, com ja que­dava de mani­fest al pri­mer movi­ment. Les sos­pi­tes rao­na­bles de certa reticència per part de la batuta que­da­ven com­pen­sa­des per la seva capa­ci­tat de desen­vo­lu­par orgànica­ment cada movi­ment, i així, si el segon va pas­sar d'una rus­ti­ci­tat con­tro­lada a un car­ru­sel frenètic, el ter­cer no va alli­be­rar fins a la seva reso­lució tota la mala llet. En l'ada­gio con­clu­siu, Gatti va allar­gas­sar fins a l'infi­nit les ale­na­des finals de la corda, posant a prova l'exèrcit de tísics que enva­eix els nos­tres audi­to­ris. No, no vam sor­tir indem­nes d'aquest Mah­ler.