La glòria esparracada del coronel

Mai no és fàcil saber amb quin cri­teri es resol tra­duir els clàssics. Bal­zac (1799-1850), pot­ser perquè en la seva obra n'hi ha per triar i reme­nar, sol tenir més for­tuna que no pas altres grans autors fran­ce­sos del XIX. En els últims qua­tre anys, amb regu­la­ri­tat, l'autor de La comèdia humana ha gau­dit d'unes quan­tes tra­duc­ci­ons: Esplen­dors i misèries de les cor­te­sa­nes, Con­tes drolàtics, Un assumpte tenebrós, Il·lusi­ons per­du­des... Ara ens arriba, amb una bona tra­ducció de Josep M. Muñoz, El coro­nel Cha­bert, novel·la breu de l'any 1842, traduïda ja en la dècada del 1920 per Domènec Guansé, a la Lli­bre­ria Catalònia.

Ins­pi­rada en una història que havia sen­tit Bal­zac i que havia impres­si­o­nat la soci­e­tat fran­cesa, El coro­nel Cha­bert ens explica el relat d'un mili­tar, molt apre­ciat per Napoleó, a qui van creure mort en la bata­lla d'Eylau, durant la cam­pa­nya russa. Anys després, en tor­nar a França, ni els depar­ta­ments civils ni les ofi­ci­nes mili­tars reco­nei­xen el coro­nel, ni tam­poc els seus amics ni, sobre­tot, la seva dona, la com­tessa Fer­raud, que s'ha casat amb un aristòcrata, ha tin­gut fills i cobra una sucosa pensió com a vídua de mili­tar. Només creu en ell Der­vi­lle, un advo­cat de segona fila (empo­brit i des­en­ci­sat) que deci­deix moure's pels des­pat­xos de la justícia perquè el coro­nel recu­peri la seva iden­ti­tat, és a dir, s'anul·li la seva acta de defunció i s'inva­lidi el poste­rior matri­moni de la dona. I és que el coro­nel Cha­bert, en els dies napoleònics, va ser un gran home, un heroi naci­o­nal; fins i tot va ser un dels pri­mers a rebre la Legió d'Honor.

A Bal­zac li interessa veure algú amb orgull, patri­ota ace­rat i de valors incor­rup­ti­bles, enfon­sar-se moral­ment davant de la indi­ferència de tot­hom. Ens explica com s'ho feia un ciu­tadà per grim­par durant la Res­tau­ració borbònica, com ara el comte Fer­raud; i alhora, la dona de Cha­bert se'ns mos­tra com un per­so­natge intri­gant i, en molts moments, ferotge, sense con­ces­si­ons a l'amor del coro­nel, en què Bal­zac creu.

La novel·la ens parla dels inferns de la burocràcia, plena d'indi­vi­dus amb mane­guins (no podem dei­xar de pen­sar en la insídia que guar­dava l'autor a advo­cats i jut­ges després de diver­sos plets i liti­gis per deu­tes),, i observa la dis­tensió naci­o­nal dels fran­ce­sos, en què un gran mili­tar ja no hi pinta res, i al qual Bal­zac dibuixa amb certa sor­ne­gue­ria, a causa dels aires enra­ve­nats i desu­ets de l'ofi­cial.

Més enllà de l'estricte rea­lisme, de relat cenyit pels tri­pi­jocs soci­als i les rela­ci­ons que esta­bleix el codi civil, convé fer una lec­tura exis­ten­cial per mitjà de l'aire fan­tas­mal que desprèn el coro­nel, vivint en una vaque­ria, lle­gint alma­nacs de ges­tes mili­tars i pas­se­jant pels car­rers humits de París, entre par­racs i amb una puru­lenta ferida de sabre que li tra­vessa la closca, tot­hora a la recerca d'ell mateix (en aquells anys, l'escrip­tor rus Niko­lai Gogol començava a publi­car els Con­tes de Sant Peters­burg, en què tro­bem la peça El capot).