Realisme formulari

Hi ha una línia here­ditària que ve del free cinema anglès dels anys sei­xanta, con­ti­nua amb la tra­dició de l'ano­me­nat rea­lisme britànic (el cos­tat fosc de la qua­lité d'època) i desem­boca, entre d'altres, en la fil­mo­gra­fia de Ken Loach, que trans­forma tot això en una fórmula, més que en una marca de fàbrica. I és curiós que d'aquí encara sur­tin més bran­ques: Peter Mullan, un dels actors pre­fe­rits de Loach, es va con­so­li­dar en la direcció amb films com ara Las her­ma­nas de la Mag­da­lena i Neds, i ara pro­ta­go­nitza l'opera prima d'un altre actor, Paddy Con­si­dine, que sem­bla que segueix les pet­ja­des de Loach. Aquest labe­rint apa­rent­ment inex­tri­ca­ble no ho és tant, perquè l'apa­rent duresa d'aquests cine­as­tes, que seria el seu tret comú, allò que cons­ti­tui­ria l'essència del seu rea­lisme brut i mal­ca­rat, és en el fons molt més feble del que sem­bla.

En el cas de Redención, el retrat d'un home mar­cat per la vida, enfron­tat amb el món i que troba unes quan­tes raons per viure, entre les quals una dona, comença amb el crit angoi­xat que sug­ge­reix el títol ori­gi­nal (Tyran­no­saur), com si fóssim davant un ani­mal pre­històric, i acaba amb mati­sos molt més suaus. Sem­bla com si Con­si­dine no gosés anar més lluny, i la crònica d'una vida difícil en un entorn con­flic­tiu, ple de perills i de temp­ta­ci­ons, es dis­solgués a par­tir d'un cert moment en un seguit de llocs comuns i situ­a­ci­ons pre­vi­si­bles. On és el rea­lisme? On és la pre­sumpta brus­que­dat d'estil? Més aviat en una deter­mi­nada atmos­fera, en un aire viciat en què sem­bla que està a punt de pas­sar alguna cosa i que Con­si­dine intenta cop­sar amb una certa força. Ho acon­se­gueix en molt poques oca­si­ons, però s'agra­eix l'intent.