Com ho tenim?

Algu­nes peces han estat can­vi­a­des, però el tren­ca­clos­ques de les grans ins­ti­tu­ci­ons musi­cals del país encara no revela un dibuix nítid. L'Audi­tori ja té nou res­pon­sa­ble màxim, però, tot i agrair la cele­ri­tat amb què s'ha resolt la subs­ti­tució d'Oriol Pérez, hi ha alguns inter­ro­gants que cal espe­rar que es resol­guin en la pre­sen­tació ofi­cial de Joa­quim Gar­ri­gosa.

El pri­mer dubte és el càrrec mateix que assu­mirà: l'Audi­tori bus­cava un direc­tor gene­ral i ara tindrà un direc­tor. Qui­nes són les impli­ca­ci­ons d'aquest gene­ral de menys? Com­petències més limi­ta­des? Major con­trol per part de les ins­ti­tu­ci­ons? La tria de Gar­ri­gosa, pro­fes­si­o­nal de sòlida experiència, deixa intuir també que en la tria, ja que no sabem ni els cri­te­ris ni si es van con­si­de­rar altres noms, s'ha pri­o­rit­zat la prudència, el desig d'evi­tar ris­cos o aven­tu­res.

Una altra reflexió necessària és sobre el procés de selecció. ¿Són els con­cur­sos la millor opció o una sim­ple estra­ta­gema de les ins­ti­tu­ci­ons per, o bé elu­dir les res­pon­sa­bi­li­tats que els cor­res­po­nen, o bé ama­gar tries a dit? Les decla­ra­ci­ons que no fa gaire feia Mario Gas sobre el con­curs obert per al TNC podrien ser­vir en aquest cas.

Gar­ri­gosa ha afir­mat que ja li havien dema­nat que es pre­sentés al con­curs (no ho va fer), la qual cosa demos­tra que el sis­tema net del tot no va ser o que, com a mínim, cert diri­gisme és difícil d'evi­tar. Això no va impe­dir que el con­curs acabés en un fiasco –es va declara desert– que va neces­si­tar una repesca de la qual va sor­gir l'elecció de Pérez.

El seu curt man­dat va aca­bar de manera ben trista, però no puc fer res menys que qüesti­o­nar-me si un error com el que va come­tre no s'hau­ria pogut resol­dre d'una altra manera si Pérez hagués tin­gut més ali­ats interns o com­pli­ci­tats polítiques. O, sim­ple­ment, un car­net pro­tec­tor. Cada dia veiem il·lega­li­tats o immo­ra­li­tats econòmica­ment molt més volu­mi­no­ses sense que ningú dimi­teixi o sigui des­tituït. A més, la per­sona haurà fallat, però el pro­jecte que defen­sava ha que­dat inva­li­dat? Con­ti­nuarà sent l'OBC el pal de paller de l'Audi­tori? La defensa del nos­tre patri­moni, un eix clau? Con­ti­nuarà la raci­o­na­lit­zació necessària de l'estruc­tura interna i de la pro­gra­mació?

Pel que fa al Palau de la Música, cal feli­ci­tar l'hàbil política comu­ni­ca­tiva que intenta com­pen­sar qual­se­vol núvol que apa­re­gui en l'horitzó. Es redu­eix la plan­ti­lla i l'acti­vi­tat de l'únic cor pro­fes­si­o­nal de con­cert del país, però s'anun­cia el bom­bo­net d'uns Gur­re­li­e­der a Viena. Rea­pa­reix la inter­mi­na­ble inves­ti­gació judi­cial sobre el saqueig (la deri­vació política sem­bla que ja no interessa) i els can­tai­res joves escam­pa­ran la seva música per mig Europa gràcies a l'acord amb una com­pa­nyia aèria. I, men­tres­tant, es bus­quen fórmu­les per treure diners d'on sigui, amb solu­ci­ons que no hau­rien des­a­gra­dat Millet. La diferència és que ell se'ls que­dava.

I ja que par­lem de diners, quant li ha cos­tat, al Liceu, la lamen­ta­ble anul·lació d'espec­ta­cles i la poste­rior recu­pe­ració par­cial? La gestió del procés ha estat un capítol més en la des­as­trosa gestió d'un tea­tre que, sense ERO pel mig, està tot un mes sense acti­vi­tat artística. Les dimis­si­ons o les des­ti­tu­ci­ons no sem­blen ser, ara per ara, peces del tren­ca­clos­ques.