Literatura subterrània

L

Quan les coses dels diners no ana­ven tan mala­ment hi havia una eco­no­mia sub­mer­gida, gent que tre­ba­llava aquí i allà fent neteja, pin­tant parets, tras­lla­dant mobles i mol­tes altres acti­vi­tats cobra­des en negre, sense fac­tu­res, ni con­trac­tes, ni pagar impos­tos. Ara l'eco­no­mia, de tan sub­mer­gida, s'ha ofe­gat del tot.

Les arts, en la seva funció de mirall social, trans­me­ten aquest neguit en pel·lícules, cançons, obres plàsti­ques, tea­tre... Això m'ha fet pen­sar la lec­tura de La dona que es va per­dre, l'estrena de Marina Espasa en què viat­gem a un món sub­ter­rani habi­tat per uns talps que es poden trans­for­mar en humans. Ho fem seguint les pet­ja­des de la història d'amor entre una humana i un talp, d'un somni. Com somni era la reso­lució de la famosa Alícia al país de les mera­ve­lles, de Lewis Car­roll, de la qual beu Espasa i d'una manera molt més evi­dent M. Dolors Millat a Qui­rat i mig, un altre bon debut.

Fa poques set­ma­nes Xavier Cor­ta­de­llas ens par­lava d'El viatge a sota terra de Niels Klim, escrita el 1741 per Lud­vig Hol­berg i que Cor­ta­de­llas rela­ci­o­nava amb Uto­pia, de Tho­mas More, i Els viat­ges de Gulli­ver, de Jonat­han Swift. Hol­berg ofe­ria un món ima­gi­na­tiu sota del nos­tre. Això també ho va fer Albert Sánchez Piñol a Pan­dora al Congo, en què un explo­ra­dor des­co­bria una civi­lit­zació adap­tada al subsòl ter­res­tre. I no obli­dem L'Infern, pri­mera part de la Divina comèdia, de Dant.

No tot són mons ima­gi­na­ris dels quals sem­pre es pot fugir i arri­bar a un final llu­minós i oxi­ge­nat. Hi ha vivències sota terra del tot cru­els, com la que lle­gim a Ano­ta­ci­o­nes de Jakob Litt­ner desde un agu­jero bajo tierra, escrit per Wolf­gang Koep­pen al dic­tat del mateix Litt­ner. Assis­tim a l'experiència real d'un comer­ci­ant jueu de Munic que ha de fugir i ama­gar-se (alguns mesos, lite­ral­ment en un forat a terra) des del 1938 fins al final de la Segona Guerra Mun­dial.

Mol­tes més obres ens par­len de mons paral·lels, soter­rats o no, com ara Quédate, del mala­gua­nyat Fran­cisco Casa­ve­lla, en què ens tras­llada a un futur apo­calíptic gover­nat pel can­tant Jaime Morey. O Sota el volcà, de Mal­colm Lowry, en què l'autor ver­si­ona les seves experiències d'alcohòlic a Mèxic. O La porta dels tres panys, en què Sònia Fernández-Vidal ens con­du­eix a un món paral·lel apro­fi­tant l'auto­pista de la física quàntica, també tran­si­tada per sèries de tele­visió recents com ara Lost, Fringe, Alca­traz...

Actu­al­ment, i amb una intenció didàctica, TV3 està eme­tent el pro­grama Sota terra, amb l'arqueòleg Eudald Car­bo­nell i l'actor Fermí Fernández. Res­ca­ten del pas­sat més recent o més remot res­tes d'humans que patien, llui­ta­ven, esti­ma­ven i morien com ho fem avui. I és que tots aca­ba­rem sota terra, metafòrica­ment, així que el millor serà apro­fi­tar l'aire i el sol de la superfície tant com ens sigui pos­si­ble.