La gran tempesta

La primera pel·lícula de Jeff Nichols, Shotgun stories, partia del realisme per avançar cap a dimensions metafòriques i tràgiques insospitades. Una mica com els de James Gray, els seus són personatges en conflicte constant amb la realitat, que veuen com una amenaça contra la qual han de lluitar mitjançant l'obsessió. Aquest segon treball seu, potser una de les pel·lícules de l'any, porta l'estratègia fins al límit: un obrer de l'Amèrica profunda, casat i amb una filla sordmuda, comença a tenir al·lucinacions sobre una gran catàstrofe natural que ell veu venir sense que els altres semblin adonar-se'n. O potser no són al·lucinacions? Sigui com sigui, som davant un profeta, un visionari, figura molt freqüent en la cultura religiosa nord-americana. I precisament d'això tracta Take shelter: de Nord-amèrica com a presó que condemna els somnis a esdevenir malsons.

Nichols filma amb una generositat visual inesgotable. Cels de tempesta, arbres al vent, gotes de pluja de color marró, terres remogudes, nits inacabables, tota una simbologia que en el seu cas resulta alhora abstracta i d'una concreció al·lucinada, una mena d'hiperrealisme que transforma l'acte més quotidià en una litúrgia. I davant de tot això, la realitat més banal, el conflicte familiar, els problemes econòmics (també és un film sobre la crisi), que són a la base de tot el que passa pel cap del protagonista. Pel·lícula que tracta sobre el fet de mirar i interpretar la realitat, com el mateix cinema, i també sobre l'ambigüitat de les imatges, Take shelter consagra també definitivament Michael Shannon com el millor actor de la seva generació, un rostre i un cos en la gran tradició èpica americana, és a dir, a mig camí entre la grandiositat i la indefensió. Com la mateixa pel·lícula.